Teatre Radiofònic

Alcem el nostre teló imaginari per assistir a la representació d’un guió teatral d’aquells que conviden a la reflexió, i que, de ben segur, despertarà el vostre interès. La seva autora, Laura Campbell, plasma en aquesta obra les seves pròpies inquietuds i vivències personals en la proximitat de la vellesa vital, en l’hivern de la vida, i converteix «Quan s’acosta l’hivern» en tot un homenatge i un clam fraternal a les seves pròpies amistats.  Laura Campbell és el pseudònim de Roser Solé i Vendrell. Solé neix a Barcelona el 1950, en concret al barri d’Horta. El fet que la seva família estigui estretament lligada als Lluïsos d’Horta, l’entitat cultural i recreativa del barri, incideix en que ja de ben petita comenci a trepitjar els escenaris tal com ho fan el pare i els germans, oncles i cosins. De caràcter introvertit, però també divertida, optimista i amb sentit de l’humor, Solé ha dedicat la seva vida professional a l’àmbit sanitari exercint de llevadora; i es mare de tres fills: Marta, Anna i Joan. La seva trajectòria dalt dels escenaris s’inicia amb les representacions dels «Pastorets» i de «La Passió» , així com a diferents aparicions amb el grup teatral infantil i juvenil. Més tard, ja com a actriu més madura, destaquen les seves aparicions a obres com «Terra baixa» d’Àngel Guimerà, on comparteix escenari amb Lluís Homar que per primera vegada representava aquesta obra; «Figuretes de vidre» de Tennessee Williams; «Un enemic del poble» d’Henrik Ibsen, també compartint escena amb Lluís Homar; «Magnòlies d’acer» de Robert Harling; o la mateixa «Quan s’acosta l’hivern» on a banda de ser-ne l’autora hi pren part com a actriu. A banda de l’afició pel teatre, Solé mai ha deixat d’escriure contes, poemes, narracions, ..., però sempre per plaer. L’any 2010, però, rep l’encàrrec d’escriure una obra de teatre, «L’hotel dels disbarats», representada amb gran èxit pel grup de teatre dels Lluïsos d’Horta i altres components de diverses seccions de l’entitat. Malgrat no tenir el pensament d’escriure més textos dramàtic, el 2012 sent la necessitat de fer-ho altra vegada arran de la mort de la seva amiga Bet. Solé sempre ha tingut molt present la mort, segurament perquè aquesta se li va endur la mare quan només tenia quatre anys. Actualment, Roser Soler viu a Sant Cugat del Vallès, i continua encara lligada al teatre perquè com ella mateixa diu: ‘’Costa desintoxicar-se’n’’.  A «Quan s’acosta l’hivern», cinc amigues es reuneixen per recordar la Beth en el segon aniversari de la seva mort. Parlaran sobre l’amistat, la vellesa, la vida, la mort i de com la veuen. Parlaran, també, de les seves pors i dels seus secrets. Veurem com cadascuna, ha après, o no, a resoldre o a afrontar les pors quotidianes, que massa vegades, els humans, tendim a deixar aparcades. En un to planer i tranquil, l’obra ens convida a pensar en el que sovint volem oblidar: la mort. No hi falta, però, el sentit de l’humor. L’obra fou estrenada l’octubre de 2016 als Lluïsos sota la direcció de Lluís Solé i amb Toñi Rimblas, Núria Solé, Roser Solé, Ílida Iñigo i Lídia Ibars en el repartiment.  La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2022, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Margaret, Maria Miralda és Helen, Laura Castillo és Sophie, Sumsi Borgunyó com a Emily i Montse Ruiz en Jane. La narració és d’Albert Alcadio, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Saunders Lewis neix a Wallasey el 1893. Comença a estudiar filologia anglesa i francesa a la Universitat de Liverpool, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial el porta a la lluita al front del sud de Gal·les. Un cop acabada la guerra, torna a la universitat per llicenciar-se en filologia anglesa, i el 1922 és designat professor de gal·lès a la Universitat de Swansea i comença a escriure assajos sobre crítica literària i història de la literatura del seu país. La seva experiència durant la guerra i la seva simpatia per la causa de la independència irlandesa són la base del seu interès per la creació d’un partit nacionalista gal·lès amb l’objectiu d’aconseguir una comunitat de parlants gal·lesos i trencar els vincles amb els partits britànics. Malgrat que el baix percentatge de parlants de llengua gal·lesa i els forts vincles dels polítics amb els partits britànics no permeten assolir els objectius fundacionals, el simple fet de la creació del partit esdevé tota una declaració de principis del fet diferencial gal·lès, i durant els anys d’entreguerres es converteix en un grup de pressió social i educatiu. El nacionalisme gal·lès esclata el 1936 arran de la decisió del govern britànic d’establir una escola de bombardeig en el territori de Gal·les, fet que provoca nombroses protestes i incidents dels quals s’assenyala a Lewis com un dels seus principals responsables. Durant la Segona Guerra Mundial, Lewis es manté en la neutralitat i rebutja la participació en les forces armades amb una actuació desafiant i revolucionària que és seguida per molt gal·lesos, incrementant així la consciència de nacionalitat pròpia i de rebuig a la pressió exercida pel Regne Unit. Acabada la guerra, i degut a les diferències ideològiques amb els seus contrincants, Lewis és rellevat dels llocs directius de la Universitat de Gal·les, un ressentiment que provoca la seva retirada de la participació política directa. El 1962, en un discurs radiofònic, Lewis, basant-se en un informe recent sobre l’ús de la llengua gal·lesa que posa de manifest el constant retrocés, prediu l’extinció de la parla autòctona tret que es prenguin accions per evitar-ho. Dos anys més tard, el govern laborista, responent a les peticions gal·leses, estableix el Ministeri i la Secretaria d’Estat de Gal·les per promoure mesures i fomentar l’ús de la llengua gal·lesa. Pel que fa a la seva obra literària, és autor de diferents assajos, novel·les, obres de teatre i poesia, la seva majoria escrita en gal·lès, encara que també va escriure algunes obres en anglès. D’entre els textos dramàtics, en destaquen ‘’La dona de flors’’ (1925); ‘’La vida de Germanus’’, una comèdia radiofònica escrita el 1936; ‘’Siwan’’, traduïd al català com ‘La corda del penjat’, de 1956; ‘’Traició’’ (1958); ‘’Esther’’ (1960); o ‘’La Gal·les del Matí’’ (1967). La seva novel·la de més èxit és ‘’Monica’’ de 1930. El 1970, és nominat per al Premi Nobel de Literatura, essent un dels més cèlebres escriptors gal·lesos. Lewis mor a Cardiff el 1985 a l’edat de 91 anys. ‘’La corda del penjat’’ és un drama històric dividit en tres actes basat en uns fets de la història medieval gal·lesa marcada per la situació política i la divisió entre el nord i el sud, les aliances amb Anglaterra i la influència de França. La història transcorre a mitjan segle XIII, a la cort del príncep de Gal·les, on la trobada entre la princesa d’Anglaterra, la jove Siwan, i el comte francès Gwuylin de Brewys a la cambra reial esdevé un parany del ja madur príncep gal·lès i espòs de Siwan, Llywelyn, per desfer la seva relació i impedir les aliances que se’n deriven. Aquest és el punt de partida d’un relat on la protagonista es debat entre la lleialtat al seu país i el seu espòs i el desig de viure una nova joventut imposant el seu desig i la seva llibertat per decidir. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1990, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Siwan, Joana Palau en Alis, Ismael Majó en Llywelyn, i Albert Puig en Gwilym de Brewys. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Manuel de Góngora y Ayustante neix el 1889 a Granada. Sota la influència del seu avi, l’arqueòleg Manuel de Góngora, degà de la Facultat de Filosofia i Lletres i una important personalitat en l’àmbit de l’arqueologia; i fill de Francisco de Góngora, també catedràtic a Granada i, més tard, Director del Museu Arqueològic; el jove Manuel mostra ben aviat una inclinació envers la història i la literatura. El 1909 obté el Doctorat en Arqueologia a la Universidad Central de Madrid, que li serveix per obtenir el càrrec d’Arxiver a la Diputació de Granada. Als vint-i-quatre anys guanya una plaça en el Cos Facultatiu d’Arxivers Bibliotecaris i Arqueòlegs. Això li permet treballar en diferents arxius nacionals, com el ‘Archivo de la Corona d’Aragón’, el de la ‘Chancillería de Granada’, el de la ‘Presidencia del Consejo de Ministros’ i el del ‘Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes’. Durant l’estada a l’arxiu de la seva ciutat, publica un estudi i un exhaustiu catàleg sobre els fons del ‘Archivo de la Alhambra’, que des d’aleshores es converteix en una obra de referència obligada per a qualsevol investigació relativa a l’expulsió dels moriscos. Imparteix classes a la Facultat de Filosofia i Lletres de Granada i, simultàniament, comença a dedicar-se a la literatura, afició que ja havia iniciat en la seva infantesa. En el gènere teatral, cultiva diferents camps: és coautor de diferents títols de peces de sarsuela com ‘Curro el de Lora’ (1925), ‘La paz del molino’ (1927), ‘La fama del tartanero’ (1931) o ‘La mujer de aquella noche’ (1932); i creador de sainets com ‘Cuento oriental’ i ‘Un caballero español (1927), ‘La petenera’ (1928), o ‘Lo de siempre’ (1930). Però a banda del subgènere lleuger, destaca també per títols com ‘La razón del silencio’ (1933), ‘Y el ángel se hizo mujer’ (1940). La seva vessant poètica també compta amb bona acollida del públic, com ara ‘Romance a las Brigadas de Navarra’ i ‘Dolor y resplandor de España’. Durant la seva maduresa, impulsat per la seva activitat político-administrativa el porten a Hispanoamèrica, on exerceix de secretari del Marquès de Luca de Tena a Xile i d’Agregat Cultural a l’Ambaixada d’Espanya a Buenos Aires, on mor el 1953. ‘La razón del silencio’ és una comèdia en tres actes estrenada al Teatro Eslava de València el 1932. L’acció se situa a Madrid, a casa d’Emilio Benegas, un novel·lista de primera línia i gran èxit. Emilio té per esposa Rosario, i, després d’anys de matrimoni, són una parella sense fills. Dedicat a la seva creació literària, Emilio té per escrivent el seu nebot, el jove Manolo, que l’ajuda en les tasques del dia a dia. Però Emilio també té un secret inconfessable: una filla secreta, a la que creia morta, fruit d’una relació de joventut. Don Nemesio, amic personal d’Emilio, és coneixedor d’aquest secret; i ara acut a Emilio per informar-lo que la noia ha quedat orfa i ha reaparegut. Davant d’aquesta situació, Emilio es veu amb l’obligació de mantenir oculta la veritat i acollir la jove Carmen incorporant-la com a escrivent i mecanògrafa a la vegada que li ofereix sostre i llar. Però Emilio ha de fer mans i mànigues per mantenir el secret davant de Rosario, fins que els fets van per mal camí i tot comença a trontollar. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2005, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Doña Rosario, Rosa Aguado en Carmen, Dolors Trenchs en Patro, Joana Palau en Casta, Ricard Pagès en Don Emilio, Ismael Majó en Manolo, Francisco Domingo en Don Nemesio, i Joaquim Vidal en Ramon. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Londres el 1930, Pinter és l’únic fill d’una família de classe mitjana baixa d’ascendència jueva. Amb el bombardeig de l’aviació alemanya sobre Londres el 1941, Pinter és traslladat a un entorn rural, fet que li provoca forts sentiments de soledat, desconcert, separació i pèrdua que a la llarga seran una influència constant en la seva obra. Durant els seus anys a l’escola primària, destaca com a bon atleta i jugador de cricket, participa en nombroses obres de teatre escolars i comença a escriure poesia que es publica a la revista escolar. En acabar l’educació primària, s’inscriu a la Real Acadèmia d’Art Dramàtic de Londres, però no arriba a acabar el curs. Objector de consciència convençut, aconsegueix no haver de fer el servei militar, però no s’escapa de la sanció econòmica que se li imposa per aquest fet. El 1951, reprèn la seva formació artística a Central School of Speech and Drama i comença a actuar com a actor de repartiment amb diferents companyies teatrals, sovint utilitzant el pseudònim de David Baron. Durant aquest període d’interpretació, creix el seu interès per la creació dramàtica, i així és com, el 1957, surt a la llum la seva primera obra, ‘’The room’’. La bona acceptació de l’obra, l’esperona a continuar com a autor dramàtic, i inicia així un fructífer període creatiu amb títols com ‘’The birthday party’’ i ‘’The Dumb Waiter’’ (1957), ‘’The caretaker’’ (1959), ‘’A slight ache’’ - concebuda originalment com a obra de teatre radiofònic i emesa per la BBC el 1959 i adaptada per a l’escenari dos anys més tard - ,‘’The Dwarfs’’ (1960), ‘’The collection’’ i ‘’The lover’’ (1962), o ‘’The homecoming’’ (1964), entre d’altres. Pinter comença a ser un autor reconegut, i les seves obres comencen a ser programades en diferents teatres, sovint dirigides per ell mateix i amb la participació com a actriu de Vivien Merchant, la seva esposa des del 1956. D’ençà de la dècada de 1970, intensifica la seva activitat com a director teatral i com a guionista de televisió i cinema, alhora que continua escrivint obres teatrals d’èxit com ‘’Old times’’ (1971), ‘’No man’s land’’ (1974), o ‘’Betrayal’’ (1978). Després de la mort de la seva esposa i tres anys de sequera literària, Pinter recupera la seva creativitat, però les seves obres ja no obtenen tant ressò com les anteriors. Amb l’entrada del nou mil·lenni, intensifica la seva dedicació com a activista polític i decideix deixar parcialment de banda el teatre per dedicar-se més a la poesia. El 2001, després de superar un càncer, Pinter comença a patir un declivi físic progressiu i la seva salut comença a ser fràgil, però continua actiu en els escenaris i la pantalla. El 2005 rep el Premi Nobel de Literatura; i tres anys més tard, un càncer hepàtic li provoca la mort a l’edat de 78 anys, deixant un llegat de més d’una trentena d’obres teatrals, una dotzena d’obres en prosa i gairebé una desena de llibres de poesia. ‘’L’amant’’ (The lover) és una comèdia dramàtica d’un sol acte centrat en la relació d’un matrimoni anglès de posició acomodada que equilibra la seva vida satisfent els seus impulsos amb amants que són acceptats mútuament. Un matí, abans d’anar a treballar, el marit pregunta, amb tota naturalitat, a la seva esposa, si té prevista la visita del seu amant. Ella assenteix, i l’adverteix que no torni a casa abans de les sis. A partir d’aquí, comença el joc de l’adulteri que manté la parella i que acabarà tenint un desenllaç inesperat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a Sarah, Toni Garrich és Richard i Jordi Bernad és el repartidor de llet. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Lluís Gavaldà i la realització tècnica de Joan Borràs.

Aleksandr Isaakovich Gelman neix el 1933 a Donduseni, una petita població actualment pertanyent a Moldàvia. La infantesa de Gelman no és gens fàcil. El 1941, arran de la ocupació de les tropes de l’Alemanya nazi, la família, d’origen jueu, és expulsada a un gueto a Bershad, a Ucrània. Però si les condicions del viatge, fet a peu, són força dures i acaben amb la vida de l’àvia, primer; i del germà petit, després, l’estada al gueto és encara més difícil. El 1942, mor la mare i, més tard, la resta de la família. Els únics supervivents dels catorze membres familiars són el mateix Gelman i el seu pare, que el 1944 aconsegueixen alliberar-se i, acabada la guerra, poden tornar a casa seva. El nen Guelman retorna a l’escola per acabar els seus estudis primaris, i el 1948, ingressa a l’Escola Tècnica Professional de Teixits de Punt. El 1951, després de graduar-se, comença a treballar a temps parcial a una fàbrica de mitges, mentre assisteix a l’escola nocturna per complementar els seus estudis. El 1952, entra a l’Escola Militar, on dos anys més tard es llicencia al Departament de Forces Terrestres. Això li permet anar a servir l’exèrcit i ocupar diferents càrrecs de comandament durant els sis anys següents. A partir d’aquí, encadena diferents feines fins a convertir-se en corresponsal del diari de Leningrad, un fet que li serveix com a trampolí per iniciar la seva activitat com a dramaturg i guionista. D’ençà de 1970, moltes de les seves obres són portades a escena al Teatre de Moscou. ‘’Feedback’’ (1976), ‘’We, the undersigned’’ (1979), ‘’Skameika’’ - traduïda al català com ‘El banc’ - (1983), o ‘’Zinulya’’ (1984), entre d’altres, són els títols més destacats d’aquest període i els que li fan guanyar fama i popularitat. Comença a escriure guions per a documentals i, conjuntament amb la seva esposa, escriu el guió cinematogràfic de ‘’The Night Shift’’ el 1974, al que ni segueixen d’altres. El 1978 es trasllada a viure a Moscou i el 1989 és escollit membre del Soviet Suprem de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques per la seva afinitat amb el president Mikhaïl Gorbatxov, que el recomana, també, per formar part del Partit Comunista. Però les diferències de criteri entre ambdós, fan que Gelman acabi abandonant el partit. D’ençà d’aleshores, Gelman incrementa la seva vida social i comença a preocupar-se per altres aspectes fora de la política activa. El 2001, es converteix en membre del Consell Públic del Congrés Jueu Rus, i es converteix en un ferm defensor dels drets civils i culturals del poble rus. ‘’El banc’’ és una comèdia dramàtica en un sol acte que relata la trobada entre un home i una dona que coincideixen en el banc d’un parc urbà a darrera hora d’una tarda qualsevol. Ell, insatisfet, insegur, mitòman. Ella, sola, necessitada d’una relació per omplir la seva vida. I així és com, amb una certa dosi d’acidesa i d’humor, la conversa entre ells fa brotar les seves inquietuds, els seus sentiments i els seus problemes humans i socials: l’amor, la soledat, la tendresa, la mentida, la desil·lusió, ... L’obra fou estrenada per primera vegada en català l’abril de 1990 a la Sala Beckett de Barcelona, amb Lluís Soler i Raquel Carballo com a protagonistes i amb la direcció de Boris Rotenstein. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2015, segons l’adaptació i la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa dóna veu a Ella i Toni Garrich és Ell. La narració és de Marta Plaza i la realització tècnica de Joan Borràs.

Giuseppe Berto neix a Treviso el 1914, i és el segon de cinc germans d’una família de pare militar i mare comerciant. Després d’acabar els seus estudis al Col·legi Salesià de la seva ciutat natal, es matricula a la Facultat de Lletres de la Universitat de Pàdua. El 1935, però, marxa de voluntari a l’Àfrica per lluitar a la guerra d’Abissinia, on a banda d’algunes ferides, rep també diferents condecoracions militars. El 1939, ja de tornada a casa, reprèn els seus estudis i es gradua amb força celeritat; no només ajudat pels seus mèrits acadèmics, sinó també per la benevolència dels seus examinadors, molts d’ells afins al règim feixista i partidaris que Berto llueixi l’uniforme i les condecoracions militars de manera habitual. Després de graduar-se, comença a exercir la docència, però ben aviat l’abandona per incorporar-se com a voluntari a la Milícia de Seguretat Nacional. Incorporat a les tropes dels ‘Camises negres’’ de Mussolini, és enviat novament a la lluita al nord de l’Àfrica, on, el 1943, cau empresonat per l’exèrcit nord-americà i és enviat a un camp d’internament a Texas. És aleshores que, animat pels seus companys de cel·la, comença a escriure. Així, acabada la Guerra Mundial, la seva primera novel·la, ‘’El cel roig’’, del 1947, esdevé un èxit internacional i és guardonada amb el Premi Florència al seu país d’origen. Posteriorment, publica ‘’Les obres de Déu’’ (1948), ‘’El bandoler’’ (1951), i ‘’Guerra en camisa negra’’ (1955). Entrada la dècada dels anys cinquanta, Berto es trasllada a Roma i comença a treballar com a guionista per al cinema italià i, després d’un parèntesi de tres anys provocat per una neurosi, reempren l’escriptura i publica, el 1964, un altre dels seus grans èxits, ‘’El mal obscur’’; basat, precisament, en l’experiència de la seva patologia mental. En ple període de creixement literari i de creació, el 1966, Berto rep l’encàrrec del guió cinematogràfic d’ ’’Anònim venecià’’, que veu la llum el 1970 i, sota la direcció d’Enrico Maria Salerno, es converteix en un impacte a nivell mundial. Tant és així, que, el 1971, el mateix autor decideix fer-ne l’adaptació teatral i, el 1976, publicar-ne la versió en novel·la. El 1978, publica la seva darrera novel·la en vida, ‘’La Glòria’’, poc abans que un càncer li provoqui la mort a la ciutat de Roma. A banda del llegat de la seva obra literària, Berto compta amb l’honor de donar nom a un premi literari que s’atorga anualment des de fa ja més de vint edicions, que té com a objectiu el reconeixement d’autors novells que publiquin la seva primera obra de ficció. ‘’Anònim venecià’’ és la història del retrobament d’una parella trencada, que es desenvolupa durant el transcurs d’un dia a Venècia, vuit anys després de la seva separació. Ella, que ha refet la seva vida al costat d’un milionari a Milà, accedeix a la voluntat per retrobar-se d’Ell, un oboista que pateix una malaltia terminal i que pretén fer realitat el seu somni abans de morir. En una Venècia ja degradada i envaïda pel turisme, molt diferent de la que era quan es van conèixer i enamorar, la nostàlgia els porta a reviure, breument, l’amor que entre ells va existir; però sense cap esperança de futur. Malgrat tot, Ell, amb la complicitat d’Ella, troba la manera de tirar endavant la seva darrera voluntat: fer l’enregistrament del Concert per Oboè i Corda Anònim Venecià. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989, segons l’adaptació de Lluís Barón, codirigida per ell mateix i per Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Ella, i Joan Rodón en Ell. Lluís Barón és també el narrador d’aquesta història, que compta amb el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut a Valladolid el 1942, José Luis Alonso de Santos es trasllada a viure a Madrid el 1959, on es llicencia en Filosofia i Lletres i en Ciències de la Informació a la Universidad Complutense. El 1960 comença a interessar-se pel món del teatre i rep formació a càrrec de l’actor i dramaturg nord-americà William Layton. Forma diversos grups de teatre i el 1975 estrena la seva primera comèdia, ‘¡Viva el duque, nuestro dueño!’. D’ençà d’aleshores, inicia un període de creació força fructífer, amb títols d’èxit com ‘Del laberinto al 30’ (1980), ‘La estanquera de Vallecas’ (1981), ‘El álbum familiar’ (1982), ‘Besos para la bella durmiente’ (1984), ‘Bajarse al moro’ (1985), ‘Fuera de quicio’ (1987), ‘Pares y nines’ (1989), ‘Yonquis y yanquis’ (1996), ‘Salvajes’ (1997), ‘¡Viva el teatro!’ (2006), ...; algunes d’elles portades al cinema, com és el cas de ‘La estanquera de Vallecas ‘ o la mateixa ‘Bajarse al moro’. A banda de la cinquantena d’obres teatrals escrites, Alonso de Santos és també autor de nombrosos guions de cinema i sèries de televisió, novel·les i narracions infantils; i moltes de les seves obres han estat editades a l’estranger. A banda de la creació, ha dirigit més d’una quarantena d’obres en escena, tant pròpies com d’autors universals de l’abast de Brecht, Calderón de la Barca, Baroja, Valle Inclán, Shakespeare, ... Ha escrit diversos assajos i articles de recerca teatral, ha dirigit entitats teatrals de prestigi i ha estat guardonat amb nombrosos premis de Teatre com el Nacional de Teatro (1986) o el Max (2005), entre d’altres. ‘Bajarse al moro’ és una comèdia de caire costumista dividida en dos actes que reflecteix el Madrid castís poblat de personatges perdedors i entranyables que sobreviuen com poden als barris madrilenys de baixa estofa. Chusa i Jaimito són dos cosins que comparteixen un petit pis al centre de Madrid, on també viu un altre amic, Alberto. Chusa acull Elena, a qui proposa viatjar al Marroc per traficar amb droga. Però Elena és verge i no pot transportar la mercaderia amagada a les seves parts íntimes. Per a remeiar el problema, i una vegada descartat Jaimito, Elena ha de perdre la seva virginitat amb Alberto. A partir d’aquí, les dificultats i interrupcions se succeeixen i Chusa ha de prendre decisions que canviaran el seu futur de dalt a baix. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, i amb les veus de Júlia González en Chusa, Rosa Aguado en Elena, Dolors Trenchs en Antonia, Jordi Bernad en Jaimito, Ricard Pagès en Alberto, i Aurelio Rodriguez en Abel. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Patrick Shanley; dramaturg, guionista i director; neix el 1950 al barri del Bronx de Nova York, en el sí d’una família d’origen irlandès, modesta i treballadora. La seva carrera acadèmica no és excessivament brillant, però finalment aconsegueix accedir a la Universitat, però l’abandona després del primer any, quan és cridat a files i s’allista al cos dels Marines dels Estats Units. En acabar el servei militar, escriu una novel·la que mai arriba a veure la llum perquè acaba cremant-la. És llavors que comença a treballar en diferents feines inestables que li permeten mantenir-se econòmicament i tornar a la Universitat de Nova York, on finalment, obté una llicenciatura en Teatre Educatiu i es converteix en membre del Ensemble Studio Theatre, una entitat sense ànim de lucre dedicada al foment de nous actors i noves obres teatrals nord-americans. La carrera artística de Shanley compta amb més d’una vintena d’obres de teatre, una desena de guions cinematogràfics i mitja dotzena de guions televisius. Entre el guions teatrals, destaquen ‘Savage in Limbo’ (1984), ‘Women of Manhattan’ (1986), ‘Cellini’ (2001), ‘Dirty Story’ (2003), ‘Doubt: A Parable’ (2004), o ‘Outside Mullingar’ (2014). Pel que fa als seus guions cinematogràfics, la majoria dels que n’és autor són èxits rotunds; ‘Moonstruck’ (1987), ‘Five corners’ (1987), ‘Joe versus the volcano’ (1990), ‘Alive’ (1993), ‘Congo’ (1995), o ‘Doubt’ (2008) són els de més impacte. Al llarg de la seva carrera, Shanley ha rebut nombrosos reconeixements i premis, éssent el guió cinematofràfic de ‘Doubt’, de llarg, el més guardonat. A ‘El dubte’, Shanley hi aboca, en certa manera, molts tints autobiogràfics; ja que ell mateix va viure la realitat dels centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat; i coneix aquest ambient a la perfecció sense haver de recórrer a la ficció. L’acció de ‘El dubte’ està ambientada al Bronx l’any 1964, un any després de l’assassinat del president John Fritzerald Kennedy, una època on encara existeix el rerefons polític de la culpabilització d’algú sense tenir-ne proves i de la lluita contra la intolerància dels últims rebrots racistes. En un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, ha arribat al centre, entre alumnes irlandesos i italians, el primer noi negre, en Donald Muller. En Donald és un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant. El petit Donald Muller, però, és l’únic personatge absent de l’obra, tot i que és el centre del conflicte que, per la maquinació de la germana Aloysius, acaba tocant la reputació del pare Flynn i amenaçant la seva continuïtat al centre. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021, sota la direcció de Rosa Aguado, i amb les veus de Aurelio Rodriguez en el Pare Flynn, Margarida Fabregat en la Germana Aloysius, Mariona Duch en la Germana James i Rosa Aguado en la Senyora Muller. La narració és Joan Salvador, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

De Narcís Comadira i Moragriega, podem dir que és tot un polifacètic. Nascut a Girona el 1942, és pintor, dramaturg, poeta, guionista, crític literari, assagista, traductor, ... Després de ser seminarista a Montserrat entre 1962 i 1965, decideix estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on, més tard, es llicencia en Història de l’Art. També assisteix com a lector a la Universitat de Londres, fet que té una gran influència en la seva obra poètica posterior, que representa el gruix de la seva activitat artística, amb més d’una vintena de llibres, entre els que destaquen ‘Terra natal’ (1978), ‘Àlbum de família’ (1981), ‘La llibertat i el terror’ (1981), o ‘Enigma’ (1985). A començaments dels anys vuitanta, Comadira inicia l’activitat de guionista de documentals a la televisió. El 1990, arran d’una convocatòria del Centre Dramàtic de la Generalitat i Catalunya Ràdio, escriu una trilogia de guions radiofònics teatrals: ‘La vida perdurable’, ‘Neva’ i ‘L’hora dels adéus’. Tots tres guions tenen en comú que l’acció transcorre al voltant d’una taula on els personatges conversen sobre les seves inquietuds, els seus desitjos i els seus penediments. De tots tres, el que obté més ressò és ‘La vida perdurable’, l’obra que us oferim avui, que l’any següent és portada entre bambolines amb força èxit, motiu pel qual obté el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premi de Crítica Teatral de Barcelona. A banda d’aquesta trilogia, Comadira és també autor de dos guions dramàtics més, ‘El dia dels morts, un oratori a Josep Pla’ (1997) i ‘’L’hort de les oliveres’’ (2015). Després del parèntesi teatral, Comadira continua amb la seva activitat poètica combinant-la amb la de crític, assagista i traductor. A banda dels ja esmentats, ha obtingut diversos premis, entre els que destaquen la Creu de Sant Jordi el 2013, el Premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana el 2020, o el Premi Nacional de Cultura el 2021. ‘’La vida perdurable’’ és l'enfrontament entre una mare i el seu fill de 40 anys, a partir d'un àpat quotidià a casa. El diàleg entre tots dos desvetlla un panorama familiar conflictiu, en el qual hi té una forta presència el record del marit, mort anys enrere, i a qui la mare mai va perdonar. L’obra fou estrenada l’octubre de 1991 al Teatre Municipal de Girona, protagonitzada per Teresa Cunillé i Lluïs Soler, sota la direcció de Boris Rotenstein. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1988, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en la Mare i Joan Salvador en el Fill. El Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Muriel Resnik Jackson és una novel·lista i dramaturga nascuda a New Haven el 1917. Casada amb Victor Jackson i mare de dos fills, és autora de novel·les com ‘Life without father’ (1956), ‘House happy’ (1958), o ‘The girl in the torquoise bikini’ (1961). Però, el seu major impacte és el que aconsegueix amb la comèdia ‘Any Wednesday’, estrenada a Broadway el 1964 i portada al cinema dos anys més tard, amb Jane Fonda i Jason Robards com a protagonistes. L’èxit, més que notable, d’aquesta obra, la porta a escriure ‘Son of any Wednesday’, una reflexió sobre la comèdia on l’autora descobreix tots els secrets de la posada en escena teatral i cinematogràfica. Anys més tard, el 1992, Resnik publica una nova novel·la negra sota el títol de ‘The garden club’. Resnik mor el 1995, a l’edat de 78 anys, a la seva casa de Manhattan, després d’una llarga malaltia coronària, just quan es troba en plena creació de la seqüela de ‘Any Wednesday’. ‘’Elena para los miércoles’’ és una comèdia dramàtica en dos actes estrenada a l’estat espanyol el 1965 al Teatro Marquina de Madrid, segons l’adaptació de José Luis Sáenz de Heredia i amb Concha Velasco, Jesús Puente i Juanjo Menéndez en el repartiment. La versió catalana, ‘Els dimecres... Elena’ fou estrenada el juny de 1970 al Teatre Romea de Barcelona per la companyia de Carme Contreras i amb la direcció d’Esteve Duran. L’acció de l’obra transcorre en un apartament de Nova York a mitjans dels anys seixanta. Elena Gordon és l’amant de John Cleves, un poderós empresari que és, a més, el propietari de l’apartament on ella viu, i on des de ja fa dos anys, ambdós, cada dimecres, tenen una trobada íntima i secreta. De sobte, però, aquesta rutina es veu alterada per la nova secretaria de John, que veu com es complica la situació amb l’arribada de Kass, un important client seu; però també de Dorothy, la seva esposa. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2012, sota la direcció d’Ismael Majó, i amb les veus de Rosa Aguado en Elena, Toni Garrich en John, Rodrigo Friera en Kaas, i Júlia González en Dorothy. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical d’Enric López, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Lorca és un dels genis de la literatura espanyola del segle XX. Nascut a Fuente Vaqueros, província de Granada, el 1898. Malgrat ser una època força conflictiva, la seva família té força recursos per no passar gaire penúries. La seva mare, mestra de professió, é la seva primera influència literària i el motiva per la lectura des de ben jove. Rep formació a la Universitat de Granada on es llicencia en Filosofia i Lletres i Dret. És durant aquest període que viu en residències d’estudiants i entra en contacte amb d’altres escriptors, artistes i científics. La seva passió per la reflexió, la justícia, la poesia, la música i el teatre el porten a començar a escriure més seriosament i publica el seu primer llibre de poesia. Així és com entra en contacte amb d’altres poetes de l’anomenada ‘Generació del 27’ i obté un gran èxit entre bona part de la societat de l’època, però també odis i recances entre un sector oposat a les seves idees. Lorca viatja a Nova York i a diferents països d’Amèrica del Sud per donar a conèixer la seva obra i establir relació amb d’altres personalitats artístiques del moment. L’obra de Lorca està carregada de símbols literaris que s’identifiquen amb unes idees i uns elements característics i comuns presents en gran part de les seves composicions ; tan poètiques, amb títols destacats com ‘Romancero gitano’ (1928), ‘Poeta en Nueva York’ (1931), o ‘Sonetos del amor oscuro’ (1936); o dramàtica, on destaquen les tres grans tragèdies rurals de l’autor, ‘Bodas de sangre’ (1933), ‘Yerma’ (1934) i ‘La casa de Bernarda Alba’ (1936). ‘Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores’ és un drama en tres actes escrit el 1935; i és, a més, la darrera obra estrenada en vida de Lorca, el desembre de 1935 al Principal Palace de Barcelona amb la companyia de Margarida Xirgu. La trama de l’obra, basada en una història real viscuda per la cosina del mateix autor, narra la relació de Doña Rosita amb el seu cosí, que és alhora el seu promès. Quan el cosí ha d’emigrar a l’Argentina per fer fortuna, la parella es veu obligada a separar-se, però abans de fer-ho, tots dos es prometen amor etern. La distància i el temps sembla que no són obstacles per mantenir viu l’amor entre ells i Doña Rosita rep, periòdicament, les cartes d’amor que li envia el seu promès. L’espera del retrobament es fa llarga i els fets es desencadenen de manera diferent als previstos. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Júlia González en Doña Rosita, Dolors Trenchs en la Ama, Glòria Farrés en la Tía, Margarida Fabregat en la Madre, Marta Plaza en Manola 1 i Ayola 2, Laura Castillo en Manola 2 i Ayola 1, Joana Palau en Solterona 1, Rosa aguado en Solterona 2, Francisco Domingo en el Tío, Joan Salvador en el Sobrino, Ramon Bravo en Don Martín, Jordi Bernad en el Catedrático de Economía i Ismael Majó en un Muchacho. La narració és de Ricard Pagès, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

"It's a wonderful life!" és una pel·lícula americana estrenada el 1946, un film clàssic del cinema americà. És la pel·lícula que més cops s'ha emès en les televisions de tot el món durant les dates de Nadal. James Stewart i Donna Reed interpreten els papers protagonistes. La història ens explica uns fets que transcorren la Nit de Nadal de 1945. Un home, George Bailey, banquer de la petita ciutat de Bedford Falls, molt preocupat per la sobtada desaparició d'una important quantitat de diners pren la decisió de suïcidar-se. A l'últim moment, Clarence, un àngel que encara no ha aconseguit les seves ales, el fa reflexionar sobre el veritable sentit de la vida. És una autèntica oda a la bondat, a la supremacia dels valors morals positius, i exhibeix el retrat del món i la gent que hi viu d'una manera senzilla i directa. Segurament, molts de vosaltres ja la coneixeu, però esperem que gaudiu un cop més d'aquesta història amb la nostra versió dirigida per Rosa Aguado i amb la participació de Marta Plaza com a Narradora, Toni Garrich en Clarence, Joan Salvador com a George Bailey, Robert Rué en Nick i Nick1, Joan Garrigó és el Senyor Gower, Jaume Sellarès en Peter Bailey i el carter, Jordi Bernad és el Vianant 1, el policia Bert i Tom, Joan Roca com a Ernie, Margarida Fabregat en Mare Bailey, Laura Castillo és Mary Hutch, Albert Mundó en el Vianant 2, Joaquim Gasulla en Harry i el Vianant 3, Anna Massalé és Amiga 2 i Bianant 4, Joan Borràs en el Vianant 5, Mariona Vitó és Zuzú, Rosa Aguado en Amiga 3 i José Luis Morales en Martini. El muntatge musical i realització tècnica és de Joan Borràs.

Àngel Guimerà i Jorge neix el 1845 a Santa Cruz de Tenerife. Allà hi passa els primers anys de la seva infantesa fins que el 1854 la família es trasllada a El Vendrell. No és fins a aquest moment que el seu progenitor natural, Agustí Guimerà i Fonts, en reconeix la seva paternitat i la del seu germà Juli, ambdós fruit de la seva relació amb Margarita Jorge Castellano, amb qui es casa aquest mateix any a Barcelona. Aquests fets seran, segons els biògrafs i estudiosos de Guimerà, aspectes claus que influiran de manera directa en la vida i obra de l’autor. L’obra de Guimerà es pot dividir en quatre etapes diferenciades. Una primera etapa és la que correspon als seus primers anys de creació, amb tragèdies romàntiques escrites en vers que tracten temes històrics i que segueixen les cànons Renaixentistes. Exemples d’aquest període en són ‘Gala Placídia’ (1879), ‘Judit de Welp’ (1883), ‘El rei Felip’ (1886), o ‘Mar i Cel’ (1888). Guimerà, però, abandona el to solemne i l’escriptura en vers per acostar-se més als afers de la vida quotidiana i la problemàtica social de la població més humil; i els seus drames prenen un caire més propi del Realisme. Aquesta és l’època de més plenitud creativa i de major èxit de l’autor, amb títols com ‘La sala d’espera’ (1890), ‘En Pólvora’ (1893), ‘La festa del blat’ (1896), o la seva trilogia daurada, que representa el cim de la seva producció, formada per ‘Maria Rosa’ (1894), ‘Terra Baixa’ (1896), i ‘La filla del mar’ (1900). Amb l’entrada del Modernisme, les preferències del públic varien de manera notable i Guimerà, com molts d’altres autors de la seva època, es veu obligat a fer un gir literari per adaptar-se al nou moviment. ‘L’aranya’ (1906); ‘La Santa Espina’ (1907), una rondalla en tres actes musicada per Enric Morera i un fragment de la qual s’ha convertit en un dels himnes patriòtics de la Catalunya moderna; i ‘La reina vella’ (1907), en són els intents més destacats. Finalment, amb un Modernisme ja decadent i un Guimerà ja en plena maduresa, l’autor fa un retorn als seus orígens per endinsar-se novament en els temes històrics amb tragèdies com ‘Jesús que torna’ i ‘Indibil i Mandoni’ (1917), o ‘El dret diví’ (1924), aquesta darrera inacabada a causa de la seva mort el 1924 a Barcelona. ‘’Terra Baixa’’ és un drama en tres actes, escrit en prosa, que transcorre en una societat rural i planteja l’oposició entre la puresa, la bondat i els ideals de la vida al camp (la Terra Alta), davant la malícia, la corrupció i el materialisme de la vila o ciutat (la Terra Baixa). La protagonista, la Marta, és una noia de la Terra Baixa obligada, a contracor, a mantenir relacions íntimes amb el seu amo, el Sebastià. Per pagar els seus deutes, en Sebastià té la necessitat de casar-se amb una pubilla de casa bona, però com que tothom va ple de la seva relació amb la Marta, cap pubilla el vol per marit. És per això que disposa un matrimoni de conveniència per casar la Marta amb algú de fora, i, amb l’ajut d’en Tomàs, enreden en Manelic, un pastor senzill i humil de la Terra Alta que hi accedeix per amor. Malgrat l’oposició de la Marta, aquesta acaba cedint per ordre de l’amo, i el matrimoni de conveniència va endavant. De seguida, però, en Manelic s’adona que el seu amor no és correspost i queda molt ferit. A partir d’aquí, els fets i les relacions entre els personatges desencadenen la resta de la trama dramàtica argumental que els enfronta fins arribar al tràgic desenllaç final. Curiosament, l’obra va ser estrenada abans en castellà que en català al Teatro Español de Madrid el novembre de 1896, per la Companyia de Maria Guerrero, a partir de la traducció de José de Echegaray. i va ser tot un èxit. L’estrena en català va haver d’esperar uns mesos, fins el febrer de 1897, quan va ser portada a l’escenari del Teatre Principal de Tortosa per la Companyia de Teodor Bonaplata. D’ençà d’aleshores, ‘Terra Baixa’ s’ha convertit en una de les obres teatrals en català més representades arreu, i ha estat traduïda a catorze idiomes, i se n’han fet una desena d’adaptacions cinematogràfiques i tres composicions operístiques. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2013, sota la direcció d’Ismael Majó i Joan Garrigó, i amb les veus de Toni Garrich en Manelic, Rosa Aguado en Marta, Joan Rodón en Tomàs, Joan Salvador en Sebastià, Natàlia Grandia en Nuri, Robert Rué en Xeixa, Margarida Fabregat en Pepa, Laura Castillo en Antònia,Rodrigo Friera en el Mossèn i Ismael Majó en Josep. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical d’Enric López, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Miguel Mihura Santos neix a Madrid el 1905, fill de l’actor, autor i empresari teatral Miguel Mihura Álvarez,. Estudia batxillerat a un col·legi de la capital, però després de la mort del seu pare abandona els estudis per dedicar-se a l’humor i les historietes que publica en diferents revistes infantils, satíriques i literàries. A la dècada dels anys 20 treballa com a periodista i entra en contacte amb d’altres autors humorístics contemporanis que acabaran per influir definitivament en la seva obra, com ara López Rubio o Jardiel Poncela. Durant la Guerra Civil, pren posició pel bàndol sublevat i es converteix en director de ‘’La Ametralladora’’, una revista de propaganda destinada als soldats del front militar. Acabada la guerra, funda i dirigeix ‘’La Codorniz’’, revista d’humor gràfic i literari considerada com a estendard paròdic de les convencions socials de l’època. Mihura és considerat com el renovador del teatre còmic espanyol del segle XX. Amb una gran facilitat pels jocs semàntics, els embolics i l’absurd, les seves obres reflecteixen l’intent d’amagar el pessimisme i el desencant que viu la societat. Malgrat que ja havia escrit algunes obres anteriorment, com ara ‘Tres sombreros de copa’ escrita el 1932 però no publicada fins el 1947, és a partir dels anys cinquanta quan obté un major ressò, amb obres on la sàtira predomina per sobre l’humor. A banda de la ja esmentada, altres títols d’èxit de Mihura són ‘El caso de la mujer asesinada’; ‘Una mujer cualquiera’ ; ‘A medias luz los tres’; ‘¡Sublime decisión!’; ‘Mi adorado Juan’; ‘Melocotón en almíbar’; ‘Maribel y la extraña familia’; ‘La bella Dorotea’; o ‘Ninette y un Señor de Murcia’, la seva darrera obra d’èxit. Mihura mor a Madrid l’octubre de 1977 a causa d’una malaltia hepàtica. ‘’Melocotón en almíbar’’ és una comèdia en dos actes estrenada el novembre de 1958 al Teatro Infanta Isabel de Madrid. La història gira al voltant de cinc atracadors que, amb la seva manca de coherència, de discurs i amb la matusseria amb la que actuen són més una banda d’aficionats que no pas uns professionals. Ara, després de robar en una joieria de Burgos, es refugien en un pis de Madrid, prop d’on pretenen fer un nou atracament. Però Cosme, un dels membres de la banda, contrau una forta pulmonia greu que fa trontollar tot el seu pla; i es veuen obligats a amagar el botí del seu darrer robatori i a cercar una infermera per a que tingui cura del malalt. Però qui arriba per tenir curar de Cosme no és una infermera, sinó una àvida monja, Sor Maria, que comença a fer deduccions intel·ligents i preguntes difícils de respondre que provocaran una reacció inesperada dels atracadors. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2006 segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joana Palau en Sor María, Glòria Salvador en Núria, Júlia González en Doña Pilar, Ramon Bravo es Suárez, Ricard Pagès en Carlos, Aurelio Rodriguez en Federico i Albert Puig en Cosme. La narració és de Marta Plaza, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Josep Miret i Soler neix a Barcelona el 1888. Periodista de professió, compagina la seva activitat laboral amb l’autoria d’obres de teatre. El 1926, entra a formar part del planter de locutors de Ràdio Barcelona, convertint-se, així, en un dels primers locutors de l’emissora. Amb l’inici de les emissions teatrals radiofòniques, esdevé una de les veus habituals d’aquestes representacions, amb interpretacions cèlebres com ‘Terra Baixa’ o ‘El místic’, entre d’altres. És durant aquesta època que escriu els seus guions més madurs i de més èxit, com ara ‘’L’agència comercial’’, ‘’Les sabates de Lídia’’, o l’obra que us oferim avui, ‘’El vell flautista’’. “El vell flautista” és una comèdia en dos actes estrenada el 28 de Maig de 1950 al Teatre Romea de Barcelona per la Companyia d’Enric Borràs. L’acció transcorre en un mas rural situat en un petit poble proper a Barcelona. La rutina de la vida al mas està alterada per l’imminent casament de la pubilla de la casa, la Roser. Els preparatius de la boda avancen amb normalitat, fins que a poques hores de l’esdeveniment, la visita d’un vell captaire sacseja l’harmonia familiar. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989, sota la direcció de Joan Garrigó, amb les veus de Dolors Trenchs en Madrona, Rosa Aguado en Roser, Rosa Izquierdo en Isabel, Margarida Fullola en Filomena, Joan Rodón en Joan, Joan Salvador en Miquel, i Joaquim Vidal en Antòn. La narració és de Maria Glòria Farrés, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Agatha Mary Clarissa Miller neix a Torquay, a Anglaterra, el 1890. Filla de pare d’origen nord-americà i mare britànica, degut s les idees contràries de la seva mare respecte l’educació de les nenes, mai va anar a l’escola, i va ser educada pels seus pares. El 1914 es casa amb el Coronel d’Aviació Archibald Christie, de qui n’hereta el cognom artístic, i amb qui té una filla, i de qui acaba divorciant-se el 1928 per la confessió que fa el mateix Archibald que té una relació amorosa amb una altra dona. Durant la Primera Guerra Mundial, treballa en un hospital i després en una farmàcia. Aquest fet la porta a interessar-se per la toxicologia i les seves conseqüències, uns coneixements que li serveixen com a instrument per utilitzar en molts dels crims de les seves obres. El 1920 escriu la seva primera novel·la, ‘’El misteriós cas de Styles’’, on ja apareixen dos dels famosos personatges que l’acompanyen al llarg de la seva carrera: Hercules Poirot i el Capità Hastings. El desembre de 1926 desapareix durant onze dies, la qual cosa provocà gran alarma en la premsa. Després de trobar el seu automòbil abandonat, finalment, és trobada en un hotel d'Harrogate, on manifesta que ha patit amnèsia a causa d'un atac de nervis després de la mort de la mare i la confessió d'infidelitat del marit. Avui dia, però encara no se sap del cert si això fou real o tan sols un truc publicitari. El 1927, comença a introduir un nou personatge en els seus relats, Miss Marple, que, a la llarga, es converteix en la detectiu estrella de la seva obra conjuntament amb Poirot. El 1930 es casa per segona vegada, aquest cop amb un arqueòleg catorze anys més jove que ella. Des d’aleshores, comença a acompanyar-lo en viatges i expedicions al Pròxim Orient, i comença a utilitzar aquests escenaris i vivències per l’ambientació d’algunes de les seves obres. El 1971, Christie rep el títol de Dama de l’Imperi Britànic, i cinc anys més tard, a començaments de 1976 mor per causes naturals. Tant en vida, com després de la seva mort, l’obra de Christie ha gaudit de força èxit i alguns dels seus títols han estat portats al cinema. Val a dir, que a banda de les novel·les de detectius, Christie ha escrit també sis novel·les sentimentals, algunes obres teatrals i un llibre de poemes utilitzant el pseudònim de Mary Westmacott. D’entre tota la seva extensa obra, amb més d’un centenar de títols, entre els que podem destacar ‘Assassinat a l’Orient Express’ (1934); ‘Mort al Nil’ (1937); ‘Cita amb la mort’ (1938); ‘Deu negrets’ (1939); ‘Maldat sota el Sol’ (1941); ‘Cinc porquets’ (1942); o ‘La ratera’ (1952), l’obra que avui posem en antena. ‘La ratonera’ (The Mousetrap) és una obra teatral dividida en dos actes que transcorre al Hall d’una casa situada als afores de Londres. Els personatges queden atrapats a la casa a acusa de la neu i es veuen embolicats en un crim concorregut a Londres recentment. Arriba a la casa el Sergent Trotter, que informa als hostes que l’assassí del crim de Londres es dirigeix cap a la casa. Una nota amb l’adreça de la casa i la cançó dels ‘Tres ratolins cecs’ insinua que queden dues persones per eliminar. En aquest escenari, concorre un segon assassinat a la mateixa casa, del que tots els hostes en són sospitosos. A partir d’aquí s’engega una trama de misteri i suspens per esbrinar qui és l’assassí i qui és la propera víctima. Com a anècdota, cal esmentar que aquesta obra es va estrenar com a format de radioteatre el 30 de Maig de 1947 sota el títol de ‘Tres ratolins cecs’ com a regal d’aniversari a la reina Maria Victòria, i posteriorment va ser adaptada pels escenaris teatrals. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, segons l’adaptació d’Ismael Majó i la direcció de Joan Garrigó, amb les veus de Laura Castillo en Mollie Ralston, Jordi Bernad en Giles Ralston, Ismael Majó en Christopher Wren, Margarida Fabregat en la Senyora Boyle, Joan Rodón en el Comandante Metcalf, Rosa Aguado en la Señorita Casewell, Robert Rué en el Senyor Paravicini i Joan Salvador en el Sargento Trotter. La narració és de Crisol Tuà i la realització tècnica de Joan Borràs.

Arthur Asher Miller fou un dramaturg, escriptor i guionista nord-americà nascut a Nova York el 1915 fill d'una família d'immigrants jueus polonesos de classe mitjana. El seu pare era l'amo d'una pròspera empresa tèxtil que els permetia de viure còmodament. Però la Crisi del 29 i la recessió econòmica posterior van acabar per enfonsar el negoci i la família va haver de canviar el seu domicili de Manhattan per un modest apartament a Brooklyn. Allà va ser on Miller va viure la major part de la seva adolescència i joventut, un fet que acabaria marcant, no només gran part de la seva vida, sinó també de la seva obra. Aquest apartament li serviria posteriorment com a model de l'habitatge del protagonista d'una de les seves obres teatrals més cèlebres: ''La mort d'un viatjant'', del 1949; que conjuntament amb ''Les bruixes de Salem'' (1953) i ''Panorama des del pont'' (1955) conformen la tríada més important de la seva producció literària. I és, precisament, aquesta darrera, ''Panorama des del pont'' (també traduïda al català com ''Del pont estant'') l'obra que avui posem en antena. La primera versió de ''Panorama des del pont'', d'un sol acte i escrita parcialment en vers, fou estrenada el 1955 a Broadway. L'any següent, però, Miller millorà el text per fer-ne una peça en dos actes i en prosa; que s'ha convertir en la versió més coneguda i de més èxit. Així, el 1962, fou adaptada per a la televisió nord-americana, i el 1999 va ser estrenada en format d'òpera a Chicago. L'eix argumental de l'obra gira al voltant del drama de la immigració il·legal, un tema sovint d'actualitat en una o altra banda del món. L'acció transcorre durant els anys cinquanta del segle XX als suburbis portuaris de Nova York, just al costat de l'imponent pont de Brooklyn. Alfieri, un vell advocat que sempre ha viscut al barri, explica un fet tràgic del qual en va ser testimoni: la història de la família d'Eddie Carbone, un descarregador d'origen italià que viu amb la seva esposa, Beatrice, i la seva neboda, Catherine, recollida per la parella després que s'hagués quedat òrfena. Tot sembla anar bé fins que Marco i Rodolfo, dos cosins de Catherine que fugen de la misèria d'Itàlia, arriben de manera il·legal i s'allotgen a casa d'Eddie. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2003, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de Joan Carles Peris, i amb les veus de Ramon Bravo en Alfieri, Joan Salvador en Edie, Rosa Aguado en Catherine, Joana Palau en Beatrice, Francisco Domingo en Marco, Crisol Tuà en Rodolfo, Lluís Barón en Lluís, Josep Maria Casanovas en l'Oficial primer i Joan Rodón en l'Oficial segon. La narració és de Josep Lucas, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Henrik Johan Ibsen, nascut a la població noruega de Skien el 1828, és considerat el gran dramaturg del seu temps i un dels iniciadors del Teatre modern, amb una gran influència en autors com George Bernard Shaw o Luigi Pirandello. L’obra d’Ibsen es pot dividir en tres etapes diferenciades. Les seves primeres obres tenen un to romàntic i estan inspirades en la tradició escandinava. Entre 1857 i 1862 dirigeix un teatre a Chistiania, capital del país i actual Oslo, fet que li permet obtenir una pensió que li possibilita viatjar i instal·lar-se durant anys en ciutats com Roma, Dresden o Munic. És en aquest període que escriu ‘’Brand’’ (1866) i ‘’Peer Gynt’’ (1867), dos poemes dramàtics d’un estil acurat, on hi són presents aspectes com la reconstrucció del passat i els trets psicològics dels personatges. Les seves següents obres deixen de banda l’estil romàntic i prenen un caire més realista i de caràcter social. En són exemples ‘‘Els pilars de la societat’’ (1876), o l’obra que avui posem en antena, ‘‘Casa de nines’’ (1879). Poc a poc, la seva obra va adquirint un to més centrat en l’individu i les relacions personals, i s’hi inclouen força trets autobiogràfics, com ara ‘‘L’ànec salvatge’’ (1884). El 1891 torna al seu país per instal·lar-s’hi de manera definitiva. La seva darrera obra, ‘’Quan desperten els morts’’ (1899) és una síntesi dels grans temes de la literatura ibseniana: la dualitat vida i mort, cos i esperit, individu i multitud, ...; com a contraposició a la societat burgesa escandinava, encallada entre el poder i la moralitat, i que influeix de manera determinant en l’art i el pensament escandinau posterior. ‘Casa de Nines’ és la primera obra d’Ibsen que va ser representada en català el 1893, al Teatre Gran Via de Barcelona, i posa de manifest l’individualisme dels personatges davant la moral i els costums establerts. Narra la història de Nora Helmer, l'esposa del banquer Torvald Helmer i mare de tres fills que porta la típica vida d'una dona al segle XIX. Com és habitual a la moral a la qual pertany, viu una vida superficial i d'imatge, ningú no s'interessa veritablement per ella i és tractada com una pertinença més del seu marit, que tampoc no la pren seriosament. Quan Torvald es posa malalt i cal que viatgi a Itàlia per curar-se, el Doctor Rang proposa a Nora que demani un préstec, com si ho hagués fet el seu marit, per a poder pagar el viatge. A la tornada, ja curat, Torvald se n'assabenta i s'escandalitza pel perjuri públic que això significa. Després, el prestador renuncia a fer públic el deute i Torvald perdona la seva dona, però aquesta decideix que no vol tornar a ser tractada com una nina per ningú més. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, amb les veus de Rosa Aguado en Nora, Joan Salvador en Helmer, Laura Castillo en la Senyora Linde, Robert Rué en el Doctor Rang, Aurelio Rodríguez en Krogstag, i Marta Plaza en la Minyona. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntage Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Malgrat que el teatre de Sagarra pugui semblar avui ja un xic arcaic, el cert és que cada cop que es representa en algun dels escenaris teatrals catalans té una gran rebuda; en part, sobretot, per la intenció de provocar una certa crítica de la moralitat de l’època amb trames carregades d’amors il·lícits i trifulgues sentimentals rocambolesques, sovint un punt pujades de to, que són un senyal de difusos ambients senyorívols i temps remots. De tant en tant, Sagarra també sap tocar la fibra amb monòlegs ideals per al lluïment dels actors, on els personatges confessen els seus neguits a flor de pell. I entre saraus, tràngols i confessions, després d’embolicar bé la troca melodramàtica i remoure les agrors dels personatges, arriba el desenllaç, carregat de moral, bondat i amor veritables. Aquest és l’esquema tradicional de l’obra sagarriana, un compendi que li infligeix un notable aire de modernitat als seus textos dramàtics, i converteix una representació i posada en escena d’un Sagarra en un autèntic plaer i espectacle de la paraula, al més alt nivell del teatre europeu. ‘’La corona d’espines’’ és un poema dramàtic en tres actes estrenat el 1930 al Teatre Novetats de Barcelona. L’acció transcorre a l’interior d’un mas situat a la vila de Solsona en temps de la Revolució Francesa, on la Marta, una mare soltera sotmesa a la tirania del Senyor de Bellpuig, un fals aristòcrata ja decrèpit, lluita per la seva redempció, enfrontant-se a la doble moral d’una aristocràcia ridícula i d’una burgesia carregada de pompa nobiliària. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2011, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Marta, Rosa Aguado en Maria Agneta, Joana Palau en Salvadora del Miracle, Laura Castillo en Aurora, Albert Puig en el Senyor de Bellpuig, Jordi Bernad en Eudald, Robert Rué en Riberol, Aurelio Rodriguez en Sebastià, Jaume Sellarès en el Senyor del Miracle, Joan Rodón en el Senyor de Salelles i Joan Salvador en Buscall. La narració és d’Ismael Majó, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Thomas Lanier Williams, nascut el 1911 a Columbus (Mississipi), és el mitjà dels tres germans d’una família benestant, amb un pare dedicat a la venda de calçat, que a mida que envelleix es torna cada cop més agressiu, i una mare descendent d’una bona família del sud del país. El 1916, la família es trasllada a Saint-Louis a Missouri. Poc després, li és diagnosticada una diftèria, fet que l’obliga a fer repòs absolut durant gairebé dos anys. És aleshores, que la seva mare decideix comprar-li una màquina d’escriure i animar-lo a utilitzar la imaginació per crear textos literaris mentre duri la seva convalescència. El 1930, Williams ingressa a la Universitat de Missouri, on els seus companys el bategen amb el sobrenom de Tennessee, fent referència al seu fort accent del sud i el seu origen familiar. És a partir d’aquesta època que comença a escriure guions dramàtics breus que passen sense pena ni glòria. El 1940, ‘Battle of Angels’ obre un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana. L’èxit i la fama li arriben amb ‘El zoo de vidre’, de 1945 i ‘Un tramvia anomenat desig’, del 1947; dos drames que responen a l’estructura recurrent del teatre de Williams, ambientat al sur dels Estats Units, en un món immòbil, tancat en el seu propi passat aristocràtic. D’ençà d’aquest moment, l’èxit va en augment, i els seus guions dramàtics gaudeixen d’un gran ressò. ‘Estiu i fum’ (1948), ‘La rosa tatuada’ (1951), ‘La gata sobre la teulada de zenc calenta’ (1955), ‘La caiguda d’Orfeu’ (1957), ‘De sobte, l’últim estiu’ (1958), o ‘La nit de la iguana’ (1961), són alguns dels seus títols de més èxit. ‘Un tramvia anomenat desig’ i ‘La gata sobre la teulada de zenc calent’ són les seves dues peces de major tirada i amb més èxit dalt dels escenaris nord-americans; ambdues guardonades amb el Premi Pullitzer i portades al cinema amb un gran repartiment artístic. ‘’El zoológico de cristal’’ (The Glass Menagerie) és, en certa manera, una obra amb tints autobiogràfics narrada des del punt de vista d’un dels seus protagonistes. És la història d’una família del sud on Amanda, la mare, abandonada pel marit anys enrere, s’esforça per sortir de la pobresa i intentar protegir els seus fills del seu passat i del seu incert futur. Tom, el fill, és un aspirant a escriptor que treballa en un magatzem per mantenir la seva família, i la banalitat i l'avorriment de la vida quotidiana el porta a passar la major part del seu temps lliure veient pel·lícules als cinemes locals a totes les sessions de la nit. Amanda està obsessionada amb trobar un "autèntic gentilhome" per a Laura, que passa la major part del temps amb la seva col·lecció de figuretes d'animals de vidre. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2007 segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Amanda, Laura Castillo en Laura, Ricard Pagès en Tom, i Aurelio Rodríguez en Jim. La narració és d’Ismael Majó, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Rodolf Sirera Turó neix a València el 1948. Llicenciat en Història a la Universitat de València, el 1970 és un dels fundadors del Centre d’Estudis Teatrals de València, un projecte que abandona dos anys més tard per fundar, conjuntament amb el seu germà, Josep Lluís Sirera, ‘El Rogle’, amb l’objectiu de muntar exclusivament teatre en valencià i professionalitzar-lo. D’aquesta època, en destaca, sobretot, ‘’Plany per la mort d’Enric Ribera’’ (1975), un crítica a la repressió de la darrera postguerra. Entre 1975 i 1977, els dos germans Sirera escriuen una trilogia sobre la realitat social i política del País Valencià durant la Restauració que formen ‘’El brunzir de les abelles’’ (1975), ‘’El còlera dels Déus’’ (1976) i ‘’El capvespre del Tròpics’’ (1977). A banda d’aquests i d’altres títols posteriors escrits conjuntament, individualment, Sirera és autor de molts altres títols com ‘’El verí del teatre’’ (1978) que és la seva obra amb més ressò internacional; o ‘’Bloody Mary Show’’ (1980); ‘’Arnau’’ (1984); ‘’La primera de la classe’’ (1985); ‘’La caverna’’ (1993; ‘’Maror’’ (1994); ‘’Punt de fuga’’ (1999); ‘’Raccord’’ (2005); i ‘’Trio’’ (2005). A banda de la novel·la i el teatre, la trajectòria de Sirera s’estén també com a guionista de sèries de televisió, tant a Televisió de Catalunya, la Radiotelevisió Valenciana, o Televisió Espanyola: ‘’Mi casa y yo’’ (1988-1989); ‘’No emprenyeu el comissari’’ (1989-1996); ‘’Nissaga de poder’’ (1996-1998); ‘’A flor de pell’’ (1996); ‘’Herència de sang’’ (1995-1996); ‘’El súper’’ (1996-1999); ‘’Temps de silenci’’ (2001-2002); ‘’Mar de fons’’ (2006-2007); ‘’Amar en tiempos revueltos’’ (2005-2012); ‘’Amar es para siempre’’, (2013-2016). A banda de l’activitat literària, Sirera també du a terme altres activitats. Des de l’establiment de la Generalitat Valenciana fins el 1995, ocupa diferents càrrecs en infraestructures culturals públiques en l’àmbit de l’espectacle. El 2013, s’incorpora al consell territorial de la SGAE del País Valencià. També ha estat professor associat de literatura espanyola a la Universitat de València i professor convidat a la Universitat de Chicago. A ‘’La primera de la classe’’, l’Anna, professora de dansa en una acadèmia, soltera, ja entrada en la trentena, que viu sola al seu pis, rep, dotze anys després de veure-la per darrera vegada, la visita inesperada de la seva companya d’escola i millor amiga de la seva vida, l’Olga. L’Olga necessita el consell de l’Anna perquè ha marxat de casa i ha abandonat la seva família, i està profundament confusa perquè ha de prendre una decisió important. L’Olga té un amant, en Jaume, que abans havia estat també el de l’Anna. Però el fet d’estar casada i tenir dos fills la fa dubtar de sí realment ha pres una bona decisió. La conversa s’allarga i es fa tard. Durant la nit, les dues amigues recorden la seva infància i arriben a establir una complicitat que va més enllà de la seva relació d’amistat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2021 sota la direcció de Rosa Aguado, on ella mateixa interpreta a a l’Olga, i Maria Miralda dóna veu a l’Anna. La narració és de Toni Garrich, i el Muntage Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

John Kingsley Orton neix a Leicester el 1933. Ja des de jovenet demostra que els estudis no són el seu fort i obté pèssims resultats acadèmics. Així, comença a treballar en coses diverses fins que, gairebé per casualitat, li arriba la oportunitat per fer un curs d’interpretació a la Royal Academy of Dramatic Art de Londres. Durant quatre mesos, fa d’actor en una petita companyia, però l’abandona tot seguit. És durant la seva estada a l’acadèmia que coneix a Kenneth Halliwell, set anys més gran que ell, amb qui estableix una forta relació professional i sentimental. Ambdós comencen a escriure algunes novel·les de manera conjunta, però no es publiquen. Paral·lelament, Orton comença a recórrer les biblioteques municipals per agafar llibres en préstec, dels quals en retalla il·lustracions i cobertes que substitueix per altres continguts, i aprofita els elements sostrets per empaperar les parets del pis on viu amb Halliwell. El 1957, després de l’ensim fracàs de l’autoria en comú, Orton i Halliwell decideixen separar la seva carrera literària. Però el 1962, Orton és descobert, declarat culpable de robatori i danys, i és empresonat. A la presó, Orton aprèn a pensar i a escriure sol. En sortir-ne, inicia l’autoria personal i ben aviat comença a guanyar prestigi i reconeixement. ‘’El fascinerós és al replà’’, ‘’El rellogat’’, o ‘’El botí’’ esdevenen títols d’èxit. L’estiu de 1967, als trenta-quatre anys, Orton és assassinat a cops de martell pel seu amic Halliwell, posseït per un atac de gelosia a causa de l’èxit del seu company. Una mort grotesca digna de la ploma del mateix Orton. Tres peces de teatre llargues i quatre de curtes. Un tres i un quatre. Com les xifres de l’edat de la seva mort. I una més d’inacabada. Aquesta és la breu herència literària que Orton, considerat un dels dramaturgs més originals del segle XX, ha deixat per als nostres dies. A ‘’El fascinerós és al replà’’, l’acció gira al voltant de la Joyce, una ex-prostituta que intenta normalitzar la seva vida al costat del Mike, un home irlandès sense massa escrúpols, misogin i obsessionat amb certs comportaments religiosos. Irromp en escena un tercer personatge, en Wilson, un home aparentment desconegut per la parella que provocarà reaccions dels altres dos personatges i acabarà per descobrir-nos la relació entre tots tres. Els diàlegs dels personatges estan plens de simbolismes i la representació d'aquestes figuracions queda reflectida en aquests tres personatges que, turmentats pel seu passat, acabaran vivint una tragèdia. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1999 segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó i amb les veus de Rosa Izquierdo en Joyce, Joan Salvador en Mike, i Ramon Bravo en Wilson. La narració és de Joan Rodón, el Muntage Musical de Nina Mataix,i la realització tècnica de Joan Borràs.

Nascut al comtat de West Sussex, a Anglaterra, el 1904, Patrick Hamilton és un novel·lista i dramaturg força popular en la seva època. Era el petit de tres germans fills de pare i mare ambdós amb pretensions literàries, però no va tenir una infància gens fàcil, ja que el seu pare va dilapidar la seva fortuna en alcohol i dones i la mare era una dona infeliç amb tendències suïcides, motiu pel qual va passar força anys en cases d’hostess i pensions sòrdides, que més endavant li servirien com a inspiració dels escenaris de les seves novel·les. Als disset anys va començar a treballar en el món del teatre coma a actor i assistent d’escena i dos anys més més tard es va iniciar com a escriptor amb ‘Monday morning’ (1925), a la que ben aviat li seguiren ‘Craven House’ (1926) i ‘Two pence coloured’ (1928). Lèxit aconseguit amb aquest primers textos li van fer guanyar una bona reputació tant a Europa com als Estats Units, i, així, el 1929 va aconseguir un gran ressò amb el seu primer títol teatral: ‘La soga’ (Rope), portada al cinema per Alfred Hitchckok anys més tard. A partir d’aquí, la seva carrera literària va anar in crescendo amb novel·les com ‘The midnight bell’ (1929), ‘The Siege of pleasure’ (1932) o ‘The plains of cement’ (1934) i obres teatrals com ‘John Brown’s body’ (1930), ‘Gas light’ (1932) o ‘The man upstairs’ (1954); o fins i tot guions expressos per a radioteatre, entre els que destaquen, sobretot, ‘To the public danger’ (1939) o ‘This is imposible’ (1941). En l’àmbit de la seva vida privada, però, les coses no li anaven tan bé. Hamilton vivia en un triangle amorós que formaven ell mateix, la seva esposa Lois Martin, i la seva amant Ursula Stewart, també escriptora, i amb la que mantenia una relació extramatrimonial des de feia força anys fins que el 1953 es va divorciar de la seva esposa. A partir d’aquest moment, les obres de Hamilton van començar a tenir una acollida força més freda i amb diversos fracassos, i els darrers anys van ser difícils i improductius, i va caure en una profunda crisi depressiva que el va portar a l’alcoholisme, com a conseqüència del qual va patir una cirrosi hepàtica i problemes renals que el van portar a la mort el 1962. D’ençà d’aleshores, la seva obra ha caigut gairebé en l’oblit. ‘Luz de gas’ és un thriller que narra la història al voltant dels Manningham, un matrimoni de classe mitjana i acomodat que viu a Londres. L’harmonia conjugal va enterbolint-se a mesura que l’esposa posa de manifest algunes manies que provoquen un cert recel al seu marit. A certes hores del dia, i sempre en absència del marit, els llums de la casa pateixen fluctuacions i queden a les fosques per la manca del gas que les alimenta, un misteri que acabarà per resoldre un àvid inspector de policia que entra en escena per descobrir quin secret s’hi amaga al darrera. L’obra va ser estrenada a l’Estat espanyol el 3 d’abril de 1948, al Teatro Español de Madrid, sota la direcció de Cayetano Luca de Tena i Mercedes Prendres i Enric Guitart com a intèrprets principals. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004 segons l’adaptació de Marta Plaza, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en la Senyora Manningham, Marta Plaza en Nancy, Laura Castillo en Elisabeth, Ricard Pagès en el Senyor Manningham, i Ismael Majó en l’inspector Rof. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Salom compaginà l'activitat literària amb l'exercici de la seva activitat professional com a metge oftalmòleg i passa per diferents etapes creatives al llarg de la seva vida; algunes dedicades més a l'activitat mèdica i amb menor creació literària, i d'altres més prolífiques, amb un estil propi que va anar madurant de manera gradual adaptant-se a les diferents èpoques. "Culpables", escrita el 1955 i estrenada el 1961, que fou també portada al cinema el 1962 per Josep Maria Forn, és un autèntic thriller farcit dels ingredients clàssics d'aquest gènere literari. La versió radiofònica que tot just a continuació escoltarem és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2002 sota la direcció de Joan Garrigó i segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, amb les veus de Maria Glòria farrés que interpreta a Silvia; Lidia Segués és Glória; Ricard Pagès, Andrés; Ramon Bravo és el Comisario, i Francisco Domingo, Rogelio. La narració corre a càrrec de Crisol Tuà, el muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son. Aquest és un dels fragments més coneguts del teatre clàssic espanyol de tots els temps. És el monòleg de Segismundo a ''La vida es sueño'' de Pedro Calderón de la Barca, tot un clàssic del teatre barroc del segle XVII que avui posem en antena en el marc de la Temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora. Pedro Calderón de la Barca és un dels més insignes literats del teatre barroc del Segle d'Or espanyol. La seva producció dramàtica consta de poc més d'un centenar de comèdies, una vuitantena d'autos sacramentals, lloes, entremesos ai altres obres considerades menors. La seva obra teatral és entesa com la culminació del model creat a finals del segle XVI i començaments del XVII per Lope de Vega, amb una millora i perfeccionament de la fórmula dramàtica que redueix el nombre d'escenes i depura els elements lírics i poc funcionals per convertir-les en espectacles amb una major sensibilitat per l'escenografia i la música que fins aleshores tenien una importància molt menor. ''La vida es sueño'', estrenada el 1635, és un drama en tres actes on tragèdia i comèdia sovint es donen la mà amb l'objectiu d'assolir tots els estaments del public de l'època, des de la classe més popular fins la noblesa. El tema central al llarg de tota l'obra és la llibertat de l'ésser humà per poder dur la vida que ell mateix desitja, sense deixar-se influir pel suposat destí que té assignat segons les seves condicions personals i socials. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1989 sota la direcció de Joan Garrigó i Manuel Arisó, segons l'adaptació de Joan Carles Peris. i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Rosaura, Rosa Izquierdo en Estrella, Joan Rodón en Segismundo, Ansel Marcet en el Rey Basilio, Ramon Bravo és Clotaldo, Joan Salvador com a Clarín, Ismael Majó en el Príncipe Astolfo, i Albert Puig en el Soldado. La narració és de Manuel Arisó, el Muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Goldman, nascut a Xicago el 1927 en el sí d'una família d'origen jueu i mort el a Nova York el 1998, destacà com a dramaturg i guionista televisiu, i és germà del també escriptor i guionista William Goldman. L'obra que avui posem en antena, "El león en invierno", fou estrenada en versió teatral a Broadway el 1967. Un any més tard fou portada a la gran pantalla, segons guió del mateix autor, i amb un repartiment en el que apareixien actors com Peter O'Toole, Katherine Hepburn, Anthony Hopkins o Timothy Dalton. L'èxit aconseguit li valgué el reconeixement en forma de diversos premis cinematogràfics, entre els que podem destacar l'Òscar a la millor actriu per Katherine Hepburn, guardonada també amb el premi Bafta; i el Globus d'Or al millor actor per Peter O'Toole. L'acció se situa al Castell de Chinon, on el Rei d'Anglaterra, Enric II, viu amb la seva amant Àlix. Es cel·lebra la Festa de Nadal i el Rei ordena l'alliberament de la seva esposa, Leonor d'Aquitània, a qui té recluïda des de fa deu anys. El Rei ja té una edat avançada i decideix reunir els seus tres fills, Juan, Godofredo i Ricardo, per prendre la decisió sobre la seva successió en el tron. Però els interessos de les diferents parts són ben diferents, i la lluita pel poder és ferotge. La versió radiofònica que tot just a continuació escoltarem és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1991 segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, i sota la direcció de Joan Garrigó. Maria Glòria Farrés, que interpreta a Leonor, l'esposa del rei, recorda de manera molt especial la tasca que es va dur a terme en l'enregistrament d'aquesta obra. A banda de Maria Glòria Farrés, destaca també el paper del Rei Enric II que interpreta Anselm Marcet. La resta del repartiment, el formen Júlia Gonzalez en Àlix, Ramon Bravo en Ricardo, Albert Puig en Juan, Ismael Majó en Godofredo, Maria Glòria Farrés en Leonor i Joan Antoni Cortina en Felipe. La narració és de Lluís Barón, el muntatge musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Pierre Barrillet, parisenc nascut el 1923, i Jean-Pierre Grédy, originari d'Alexandria nat el 1920 i establert a França, és un tàndem d'autors teatrals que han escrit més d'una trentena d'obres de teatre englobades en el gènere del ''teatre de boulevard'' (comèdies curtes amb caire vodevilesc), algunes de les quals han esdevingut autèntics èxits de públic, sobretot a França. Entre tota la seva producció literària, destaquen, per exemple, ''El do d'Adela'', una de les seves primeres creacions, del 1948, ''Flor de cactus'', del 1963, ''Quaranta quirats'' i ''Quatre històries de lloguer'', del 1966; o ''Pell de Judes'', del 1974. D'entre totes les seves creacions, l'obra que avui posem en antena és potser la més coneguda. No en va, ''Flor de cactus'' fou, fins i tot, portada al cinema el 1969 amb la direcció de Gene Sacks i Walter Matthau, Ingrid Bergman i Goldie Hawn en els papers principals. La comèdia narra la història de Julián, un home solter que ronda els quaranta i que presumeix de seductor. La seva actual amant, Antonia, és una jove de 21 anys, capritxosa i una mica infantil, a la que ell fa creure que està casat i que té tres fills; motiu pel que no pot casar-se amb ella malgrat dir-li que se l'estima molt. Julián és dentista de professió i a la seva consulta té una recepcionista sueca, Estefania, una dona una mica freda i inhòspita, que porta anys enamorada d'ell en el més profund secret. I amb aquests ingredients i d'altres que van apareixent, la trama va complicant-se a mesura que avança. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació radiofònica de Rafael Peris, i amb la participació de Ramon Bravo en Julián, Maria Glòria Farrés en Estefanía, Joana Palau en Antonia, Antoni López en Igor, Ismael Majó en Norberto, Anselm Marcet en el Senyor Cocher, i Eloisa del Pino en Primavera. La narració de Rafael Peris, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Adolfo Torrado Estrada, nascut a La Corunya el 1904, s'inicia com a literat a 'La Voz de Galícia', però no és fins que marxa a viure a Madrid, el 1929, que comença a destacar com a autor dramàtic. La seva primera obra, ''Crack'', que combina el melodrama i la comicitat, és una autèntica denúncia de l'estraperlo; i ho fa fent ús dels estereotips regionals sobre els gallecs, un recurs que al llarg de la seva carrera és una constant habitual. Abans de la Guerra Civil, escriu diverses comèdies en col·laboració amb Leandro Navarro Bonet, com ara ''El debut de la Patro'' (1932), ''Los hijos de la noche'' (1933) o ''La mujer que se vendió'' (1935), totes elles amb una sensibleria i un humor fàcils que són habituals en el 'torradisme'. Però és després de la Guerra quan la seva fórmula teatral assoleix un èxit comercial sonat, amb obres com ''Un caradura'' i ''El famoso Carballeira'' (1940), ''Mosquita en Palacio'' (1941), ''La duquesa de Chiruca'' (1942), ''El gran calavera'' (1945), ''Una gallega en Nueva York'' (1946) i ''Mamá nos pisa los novios'' (1947). L'obra que avui posem en antena, ''La madre guapa'', escrita el 1940, és un drama que conta la història d'Elena, una dona vídua i mare de tres filles i dos fills, tots ja adults. Elena conserva encara la seva bellesa juvenil i els seus fills l'anomenen 'la madre guapa'. En el seu passat hi ha un gran amor de joventut, un amor secret i pare d'un dels seus fills, amb el que ara planteja tornar-se a casar. Però sembla topar amb l'oposició dels seus fills. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1987, sota la direcció de Joan Garrigó, segons l'adaptació de Rafael Peris, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en Elena, Joana Palau en Amparo, Maria Josep Massaguer en Belén, Margarida Fabregat en Marisa, Margarida Fullola en Teresa, Teresa Casals en Josefina, Antoni López en Jaime, Ramon Bravo en Enrique, Joan Salvador en Perico, Anselm Marcet en César, Ismael Majó en Alfredo, Lluís Barón en Arturo i Angel Cazorla en Federico. La narració és de Guillermo Salceda, el Muntatge Musical de Nina Mataix, i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Ruth Goodman fou una autora, guionista i traductora nascuda a Pensilvania el 1912, filla d'un autor i productor teatral de l'època. El 1932, es casà amb Augustus Otto Goetz, que aleshores exercia de corredor de borsa, i va adoptar el cognom del seu espòs. Junts, van començar a escriure els guions de diferents obres teatrals, fins el 1957, any de la mort d'Augustus. L'obra que avui posem en antena, «La heredera» data del 1947, i està basada en la novel·la del, també escriptor americà, Henry James, anomenada «Washington Square». «La heredera» és un guió ambientat a mitjans del segle XIX que narra la història de Helen, una jove tímida i senzilla, que viu amb el seu pare el Doctor Slooper, un metge que posseeix una gran fortuna. La seva esposa, la mare d'Helen morí en donar a llum la seva filla, i el doctor és qui s'ha encarregat des de sempre dels assumptes de Helen. La jove, que als seus trenta anys comença a sentir inquietuds amoroses, coneix Morris Townsend, un jove tot just arribat d'Europa. Helen i Morris comencen a festejar i posen en coneixement del Doctor les seves intencions de matrimoni. A partir d'aquest moment, el Doctor Slooper comença a desconfiar de les veritables intencions de Morris i posa en marxa un pla per desfer el compromís. La versió radiofònica que us oferim és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1989 sota la direcció de Joan Garrigó segons l'adaptació radiofònica de Joan Carles Peris, i amb la participació de Maria Glòria Farrés en Helen, Margarida Fabregat en Lavinia, Rosa Izquierdo en Elisa, Rosa Aguado en Mariana, Júlia Gonzalez en María, Margarida Fullola en Alícia, Guillermo Salceda en el Doctor Slooper, Ramon Bravo en Morris i Joan Rodón en Arturo. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Anuillos para una dama' d'Antonio Gala. Emissió del 24 d'Octubre de 2020. Gala, nascut a la província de Ciudad Real el 1930, però cordovès d'adopció, és un escriptor que ha obtingut notable èxit en tots els gèneres que ha conreat: el teatre, la poesia, la novel·la, l'assaig, el columnisme periodístic, així com diversos guions televisius. El seu estil es caracteritza, sobretot, per una gran abundància d'imatges i recursos literaris i una acurada presentació formal dels seus textos. Sovint, també, acostuma a ésser crític amb personatges històrics i d'actualitat, un fet que en ocasions li ha comportat força crítiques dels seus detractors i dels que no combreguen amb la seva ideologia política. La seva activitat literària ha estat mereixedora en nombroses ocasions de guardons i premis literaris d'índole diversa. "Anillos para una dama" està inspirada en el poema èpic anònim del segle XIII, el "Cantar del Mío Cid". L'acció de l'obra se situa a la ciutat de València dos anys després de la mort de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. Després de la conquesta i amb la mort del seu espòs, Jimena, la seva vídua, n'és ara la Senyora. En aquestes circumstàncies, transcorren dues trames paral·leles amb les que l'autor juga per desenvolupar la trama argumental. D'una banda, la ciutat està a punt de ser reconquerida per les tropes musulmanes, que estan a punt de vèncer l'exèrcit enviat pel rei Alfons VI de Castella. De l'altra, Jimena viu immersa en una profunda preocupació per la seva situació personal i pels dubtes que li planteja la renúncia als drets del seu espòs per tal de poder casar-se amb Álvar Núñez, Minaya, un noble amic i familiar del Cid del qui n'està profundament enamorada. Estrenada a l'Estat espanyol el 28 de Setembre de 1973, al Teatre Eslava de Madrid, amb Maria Asquerino i José Bódalo com a principals protagonistes, "Anillos para una dama" és un cant de llibertat que adquireix un doble sentit a l'època coetània de l'estrena. L'aleshores cap d'estat espanyol, el dictador Francisco Franco és cada cop més a prop de la mort i el país viu una incertesa política i moral. El personatge de Jimena és un símbol de futur, un desig per voler deixar enrere el seu passat i caminar envers un nou camí sense arrossegar el seu llast. Aquest és el joc que proposa Antonio Gala a l'hora de la posada en escena del text, un joc que pretén establir un paral·lelisme total entre ambdues situacions. La versió radiofònica que posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1987 sota la direcció de Joan Garrigó; i amb la participació de Maria Glòria Farrés en Doña Jimena, Margarida Fabregat en Constanza, Maria Teresa Casals en Maria, Joan Rodón en Minaya, Guillermo Salceda en el Rey Alfons VI i Manuel Arisó en el Obispo Jerónimo. El muntatge musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau. L'adaptació radiofònica i la narració són de Rafael Peris.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'La visita' d'Isabel-Clara Simó. Emissió del 18 de Juliol de 2020. Isabel-Clara Simó i Monllor neix a Alcoi el 1943. Llicenciada en Filosofia i Periodisme, i doctorada en Filologia Romànica, comença a exercir de docent, primer a la Comunitat Valenciana i més tard a Catalunya. El 1972 deixa la docència per iniciar la seva carrera periodística exercint la direcció de la revista ‘Canigó’ i col·laborant habitualment en diversos mitjans de comunicació. Els inicis de la seva carrera literària es remunten al 1978, quan un recull de sis històries de curta durada originals de l’autora sota el títol de ‘Es quan miro que hi veig clar’ obté el Premi Víctor Català de contes i narracions. La seva primera novel·la arriba el 1983. Ambientada a la seva ciutat nadiua, ‘Júlia’ és una història ambientada en personatges i fets reals ocorreguts a Alcoi arran de la insurrecció popular esdevinguda a la ciutat el 1873 i que, amb el temps, ha esdevingut potser la seva obra més emblemàtica. Darrera de ‘Júlia’, Simó inicia un període de creació prolífic amb gairebé una cinquantena de publicacions que la consagren com a escriptora: ‘Ídols’ (1985); ‘D’Alcoi a Nova York’, ambientada també a la capital de la comarca de l’Alcoià, o ‘El mossèn’, sobre la vida de Jacint Verdaguer, ambdues de 1987; ‘La Nati’ (1991); ‘Raquel’ (1992); ‘Històries perverses’ , Premi Crítica Serra d’Or del 1993; ‘La salvatge’, Premi Sant Jordi el 1993; ‘Dones’, un recull de relats del 1997 adaptada posteriorment al cinema; ‘El gust amarg de la cervesa’ (1999); ‘T'imagines la vida sense ell?’ (2000); ‘Hum... Rita!: L'home que ensumava dones’, Premi Andròmina del 2001; ‘El meu germà Pol’, Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira del 2007; ... Si bé el gruix de la seva obra és la narrativa i la novel·la, Simó ha fet incursions també en l’àmbit poètic, estudis literaris i textos d’investigació i divulgació; i ha publicat també dues obres teatrals: ‘Còmplices’, portada a escena per l’actor Pep Cortès amb un èxit de crítica i públic excel·lents; i ‘La visita’, l’obra que avui posem en escena, inèdita encara als escenaris. A banda dels guardons obtinguts pels seus textos literaris, Simó ha obté altres reconeixements i distincions per la seva trajectòria, com la ‘Creu de Sant Jordi’ del 1999; el ‘Premi Joan Coromines’ per a persones i col·lectius que destaquen pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació del 2008; el ‘Premi Trajectòria’ en reconeixement de l’extensa obra de l’escriptora i la seva implicació en la defensa de la llengua; la ‘Medalla d’Honor’ de la Xarxa Vives d’Universitats del 2016; o el ‘Premi d’Honor de les Lletres Catalanes’ l’any 2017. Isabel-Clara Simó mor el mes de gener del 2020 a l’edat de 76 anys a conseqüència degenerativa que en els darrers temps l’havia apartat de la vida pública. És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana, i la seva obra ha estat traduïda a diversos idiomes com ara l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, l’italià, el neerlandès i el suec. A ‘La visita’, els dos protagonistes, el matrimoni sexagenari entre l’Andreu i la Sofia, s’enfronten a la tragèdia inevitable de qualsevol vida. Ell, un traductor ja jubilat que es resisteix a abandonar la seva activitat, està immers en la feixuga tasca de la traducció d’un dels textos de Plató. Ella, una famosa violinista obligada a aturar la seva activitat professional a causa de la seva malaltia terminal, s’enfronta a uns límits difícils de superar. Malgrat la visió amarga i intensa del dolor físic i emocional present en la seva relació, s’hi palpa també una dosi d’humor i ironia que ajuden a ampliar la capacitat dramàtica de tot el que envolta els protagonistes. ‘La visita’ pretén no deixar l’espectador indiferent, i convida a la reflexió sobre l’existència humana des de diversos plantejaments sobre la condició de la vida i de la mort. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, amb les veus de Jaume Sellarès en Andreu, Margarida Fabregat en Sofia, Robert Rué en el Doctor Puig, Anna Massallé en Andrea i Jordi Alegre en Ernest. La narració és de Joan Salvador, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Proceso a cuatro monjas' de Vladimiro Cajoli. Emissió del 18 d'Abril de 2020. Cajoli neix a Montevarchi, a la Toscana italiana, el 1911. Després de llicenciar-se en literatura, comença a exercir una intensa activitat com a periodista i assagista, col·laborant en diverses revistes i publicacions; i com a dramaturg, essent autor de diversos textos teatrals. El 1952 escriu el guió de la pel·lícula ‘’L’artícolo 519 di Codice penale’’, un drama dirigit pel debutant Leonardo Cortese. D’ençà d’aleshores, inicia una intensa activitat com a creador de textos radiofònics, i el 1959 guanya el Concurs Nacional de Guions Originals per a la Televisió organitzat per la RAI amb ‘’I figli di Medea’’, un drama de ficció televisiva que s’emet en directe per la televisió nacional i que es converteix en un gran esdeveniment mediàtic que guarda cert paral·lelisme amb la històrica emissió de ‘’La guerra dels mons’’ d’Orson Welles. L’èxit assolit per Cajoli, el porta de manera estable a la petita pantalla i es converteix en guionista habitual amb títols de gran ressò com ‘’Adunanza du condominio’’ (1960), ‘’I polli di Enrico IV’’ (1964), o ‘’Qualcuno é solo’’ (1965). És aquest mateix any que escriu també el guió teatral que avui posem en antena, ‘’Quatro giovani suore’’, rebatejat a la traducció espanyola com a ‘’Proceso a cuatro monjas’’. Entre 1959 i 1971, Cajoli col·labora en l’adaptació de diferents episodis de la sèrie televisiva ‘’Nero wolfe’’ emesa pel segon canal de la televisió nacional italiana. Cajoli mor a Roma el 1979 a l’edat de 67 anys. ‘’Proceso a cuatro monjas’’ és una comèdia dramàtica en tres actes ambientada en plena Segona Guerra Mundial. Quatre dones joves que han escapat d’un camp de concentració lluiten per deixar enrere la seva vida anterior i es refugien en on convent fent-se passar per monges i adoptant la identitat d’altres religioses mortes en un bombardeig. Malgrat arribar a identificar-se totalment amb la vida, els costums i el comportament de la comunitat, aixequen algunes sospites. A partir d’aquí, se les sotmet a un judici on els elements psicològics i els valors espirituals esdevenen claus per a la seva subsistència. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2004, segons l’adaptació de Joan Carles Peris, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en la Madre Fausta, Marta Plaza en Sor Honorina, Margarida Fabregat en Sor Maurilia, Joana Palau en Sor Amelia, Ramon Bravo és el Monseñor, Ricard Pagès en Mario, i Joan Salvador en Gianni. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Cándida' de Georges Bernard Shaw. Emissió del 11 d'Abril de 2020. Dramaturg, crític literari i activista polític d'ideari socialista i pacifista, Shaw neix a Dublín el 1856, fill d'una família pobra i protestant. Atesa la seva condició econòmica precària, es forma de manera autodidacte i de seguida s’interessa per la literatura. D’ençà del 1870, s’instal·la a Londres. Allà passa llargues hores instruïnt-se a la biblioteca del ‘British Museum’ i s’inicia en l’escriptura, però les seves primeres cinc novel·les són rebutjades per tots els editors. És aleshores que comença a escriure una columna de crítica musical al diari 'Star' i que comença a involucrar-se en política, per acabar esdevenint una de les figures clau del moviment socialista i de les idees polítiques progressistes, i un provocador inconformista que aprofita la seva obra per criticar de manera constant i amb una certa dosi d’humor diferents aspectes socials de l’època. El 1892 es converteix en crític teatral del diari 'Saturday review' , fet que significa el pas definitiu cap a la seva carrera de dramaturg. Apassionat admirador d’Ibsen, la seva primera peça teatral, ‘’Widower’s’Houses’’ (1892), es pot considerar plenament ibseniana i el preludi dels seus Unpleasant Plays (obres teatrals desagradables, perquè, segons ell, el públic es veu forçat a veure les coses desagradables de la societat). Li segueixen els Pleasant Plays (les obres agradables), la més famosa de les quals és ‘’Candida’’ , l’obra que avui posem en antena, del 1895. El 1898 contrau matrimoni amb Charlotte Payne-Townshend, una dona posseïdora d’una gran fortuna personal i amb una extrema dedicació i admiració cap al seu marit. Les seves següents obres continuen mantenint l’element de crítica social i comèdia de les anteriors, amb títols com ‘’The Devil’s Disciple’’ (1901) i ‘’Man and Superman’’ (1903), que posen de manifest les seves idees polítiques. El 1913, arriba la que és la seva obra més emblemàtica, ‘’Pigmalió’’ , un guió que ja hem pogut gaudir en aquest espai de Teatre Radiofònic, on Shaw empren una lúcida crítica envers el classisme imperant de la societat anglesa de l’època. Entre les seves darreres obres, ‘’Saint Joan’’ (1923), que recrea la vida de l’heroïna francesa Joana d’Arc, és considerada com la millor de la seva producció. Aquest seguit d’èxits, el porten a ser mereixedor del Premi Nobel de Literatura concedit el 1925. Com a assagista polític, d’entre la seva producció en destaca ‘’The Intelligent Woman's Guide to Socialism and Capitalism’’ (1928, revisada el 1937 incloent-hi un estudi sobre el comunisme i el feixisme). Shaw mor el 1950 deixant una producció dramàtica de gairebé una seixantena d’obres, i és un dels autors anglosaxons més importants de totes les èpoques, per darrera de Shakespeare. ‘’Cándida’’ és una comèdia situada a un suburbi del nord-est de Londres que posa de manifest la relació matrimonial de la jove esposa del reverend James Morrell, un cristià socialista, popular de l’església d’Anglaterra. Cándida torna a casa després d’un viatge a Londres amb Eugenio, un jove poeta que vol rescatar-la de la seva vida aburrida i sumisa al seu espòs, i de la que n’està enamorat. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2009, sota la direcció de Joan Garrigó i Ismael Majó, amb les veus de Joan Salvador en James, Laura Castillo en Proserpina, Aurelio Rodriguez en Alejandro, Joan Rodón en el Señor Burguess, Rosa Aguado en Cándida i Jordi Bernad en Eugenio. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'L'hereu i la forastera' de Josep Maria de Sagarra. Emissió del 4 d'Abril de 2020. Després dels grans èxits teatrals de començaments dels anys trenta, amb títols destacats com ‘‘La corona d’espines’’ i ‘‘L’hostal de la Glòria’’ que s’han convertit en referents i obres cabdals del teatre català, l’octubre de 1936, i a causa de la situació política que viu el país amb l’esclat de la Guerra Civil, Sagarra es veu obligat a marxar a l’exili passant per Marsella, Tahití i les illes de la Polinèsia Francesa per acabar establint-se a París el 1938. El 1940, acabada la Guerra, i ja de retorn a Catalunya, s’incorpora a la vida literària clandestina. El 1942 forma part de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i més tard du a terme la traducció de ‘’La divina comèdia’’ de Dante, reconeguda pels experts italians com la millor traducció d'aquesta obra a qualsevol llengua. A partir de 1945, reprèn l’activitat com a dramaturg després que la reposició de ‘’L’hostal de la Glòria’’ esdevingui un èxit clamorós. S'anima a escriure alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista com ara ‘’El prestigi dels morts’’ (1946), ‘’La fortuna de Sílvia’’ (1947) o ‘’Galatea’’ (1948), que, malgrat l'interès, obtenen poc ressò. És aleshores que retorna a la vella fórmula del poema dramàtic que l’havia consagrat com a dramaturg, i títols com ‘’L’hereu i la forastera’’ , ‘’Les vinyes del Priorat’’ o ‘’L’alcova vermella’’ esdevenen un major èxit de públic. ‘’L’hereu i la forastera’’ és un poema dramàtic en tres actes estrenat el 1949 al Teatre Romea de Barcelona sota la direcció de Pau Garsaball. L’acció se situa a mitjans segle XVIII, després de la Primera Guerra Carlina, a la Masia del Pradell, un indret rural a les rodalies de Roda de Ter. La Isabel és una noia que a causa de la Guerra ha vist marxar els seus pares, i no n’ha tornat a saber res més d’ells. Ara, els seus únics ingressos són els diners que any rere any algú deixa a la porta de casa seva pels volts de Nadal. En Raimon del Pradell pretén conquerir el cor de la jove, però topa amb la competència del jutge Vallhonrat que també la ronda. L’amor conviu amb l’odi, i es desvetllen els antics ressentiments, rancúnies i venjances. Isabel rep la visita inesperada de Pere el bandoler, una arribada per sorpresa que la condueix a nous horitzons. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 2008, segons l’adaptació de Joan Rodón, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Margarida Fabregat en Isabel, Joana Palau en l’àvia del Pradell, Laura Castillo en Calàndria, Dolors Trenchs en Amàlia, Sandra Veloy en Rosalia, Jordi Bernad en Raimon, Manuel Arisó en el Jutge Vallhonrat, Joan Salvador en Pere el bandoler, Albert Puig en el fadristern, Aurelio Rodriguez en Graupolit i Joaquim Vidal en el Campaner. La narració és d’Ismael Majó, i el Muntatge Musical i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Una sobrataula', un recull de mon[olegs teatrals a c[arrec de Jordi Bernad. Emissió del 28 de Març de 2020. En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui ens acostem directament en el món de l’actor. Com si d’un mirall es tractés, us oferim un recull que hem anomenat “Una Sobretaula”, una selecció de petites peces, contes, monòlegs i diàlegs que serveixen als actors d’entrenament i aprofundiment en la tècnica. Un monòleg és sense cap mena de dubte un dels grans reptes per als actors. Agafar el text i interpretar sense cap més defensa que un mateix és arriscat però alhora és gratificant, emocionant... i si s’aconsegueix que el públic senti i visqui el mateix que el personatge, llavors ens trobem amb l’ART en majúscules. Però també ho trobem amb grans diàlegs, d’autors memorables de ploma implacable, que et sacsegen com actor, però també al públic/oïent. Hi afegim un capítol especial dedicat als contes, relats breus, sorprenents, que no poden deixar indiferent. La força concentrada de la idea en unes poques pàgines, impossible que ens deixin indiferents. Avui sentireu una barreja molt eclèctica: el Manelic i la Marta de 'Terra Baixa', escrita el 1896 d’Àngel Guimerà, el personatge de Clara de 'La Dama Boba', de 1613 de Félix Lope de Vega, o 'El hombre de la Flor en la boca', escrita el 1923, de Luiggi Pirandello. Així mateix, hem escollit un monòleg emblemàtic de la Margaret, protagonista de 'La Gata sobre la Teulada', de 1955, escrita per Tennesse Williams. No ens n’hem pogut estar d’escollir un fragment de Lorca, 'Doña Rosita la Soltera o el Lenguaje de las Flores', on un pretendent molt pedant de la Rosita visita al Tío de la jove. Qui no recorda la Colometa de 'La Plaça del Diamant'? Qui no recorda els coloms i les veces dins de casa seva? La psicologia d’aquesta obra escrita per Mercè Rodoreda, la converteix en una clàssic de la literatura catalana i universal. I finalment, acabarem amb dos contes de Pere Calders, recollits al llibre “Tot s’aprofita”. El primer és 'La mosca' i tot seguit 'La nota única', dues obres que ens porten de la quotidianitat al surrealisme, amb tota mena de detalls. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Jordi Bernad, i amb les veus d’Emili Muñoz, Marta Plaza, Toni Garrich, Rosa Aguado, Laura Castillo i Jordi Bernad. La narració és de Joan Salvador i el Muntatge Musical i realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Glenn Miller, desaparegut sobre el canal' d'Albert Suñé Emissió del 14 de Març de 2020. Albert Suñe i Ysamat neix a Barcelona el 1945. Periodista de la primera fornada del CIC, els seus registres es mouen, sobretot, en l’àmbit jazzístic i esportiu, sense deixar de banda, però, activitats del món del muntanyisme, l’humor, el cinema i el teatre. El 1976 és converteix en un dels cofundadors del diari Avui el 1976. Allà desenvolupa la seva activitat en diferents seccions, fins el 1991 quan abandona el mitjà. D’aquesta estada al diari, destaquen, per exemple, la ‘’Història del jazz a Catalunya’’ (1981) o el col·leccionable ‘’100 anys de l’esport català’’ , escrit conjuntament amb el també periodista Josep Porter i Moix. L’any 1982, la seva afició pel jazz el porta a escriure els guions de diferents programes radiofònics sobre temàtica jazzística per a Ràdio-4, com ara ‘’Història del jazz a Catalunya’’ o ‘’El jazz’’. Posteriorment, col·labora també amb d’altres mitjans radiofònics com Cadena 13 o Ràdio Estel en diferents programes d’àmbit jazzístic. Fora de l’àmbit musical, ha estat col·laborador del Diccionari Enciclopèdic Proa, de l’Enciclopèdia de l’Esport Català, de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, i de la Fundació Fòrum Barcelona. Ha escrit també, entre d’altres, a ‘’El Correo Catalán’’, ‘’Hoja del Lunes’’, ‘’El Observador’’, ‘’La Guía del Ocio’’ i, com a crític de jazz, de ‘’Revista Musical Catalana’’. Dins la col·lecció Vaixells de Paper impulsada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Barcelona, ha publicat “Cinema de paper. Les revistes de cinema i els 50 anys de “Fotogramas” (1996). També ha publicat “Quan Kubala omplia els estadis” (2008) i “De La Publicidad a La Publicitat. Del republicanisme històric al catalanisme intel·lectual” (2015). La seva gran afició pel jazz l’ha portat a ser l’ideòleg de nombroses activitats dins d’aquest àmbit i a la recuperació de repertori de jazz de diferents compositors americans del segle XX com Cole Porter o Artie Shaw en mans de diferents formacions jazzístiques de casa nostra. “Desaparegut sobre el Canal” és un guió concebut originalment com a obra de teatre a l’ús. L’any 2005, però, quan l’autor està immers en ple procés de cerca d’un grup teatral que vulgui dur-la a escena, el guió arriba a mans del Quadre de Veus de Radioteatre que aposta per la seva adaptació per dur-la a l’antena. La conjunció d’aquest fet i la celebració del 25è Festival de Jazz de Terrassa són els ingredients que cuinen una col·laboració a tres bandes per dur l’obra a l’escenari en format de dramatització de Radioteatre. ‘’Desaparegut sobre el canal’’ és una historia de ficció centrada sobre un fet real: la desaparició del trombonista, compositor i director d’orquestra Glenn Miller sobre el Canal de la Mànega el 15 de desembre de 1944 en circumstàncies misterioses. Aquest fet serveix com a excusa per desenvolupar la ficció argumental de l’obra, amb quatre personatge que d’una o altra manera, hi estan relacionats. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament en directe a la Nova Jazz Cava de Terrassa el 16 de març de 2006 a càrrec del Quadre de Veus de Radioteatre, segons l’adaptació del mateix autor, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joan Salvador en el Major Ken Hermiston, Rosa Aguado en Sheila Foster, Marta Plaza en la Dona del temps, Josep Antoni Cerdán en la veu de Max Monroe, Ismael Majó en Bob Harvey, Víctor Fontana en el General J.C. Woods, i Lluís Barón en l’Home del Temps. Ramon Bravo posa la veu al pròleg, la narració és de Maria Glòria Farrés, el Muntatge Musical de Nina Mataix i Albert Suñé, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'La raó d'estat' de Joan Carles Peris Emissió del 7 de Març de 2020. Peris, nascut a La Corunya el 1961, és fill dels també components del nostre Quadre de Veus Rafael Peris i Maria Glòria Farrés. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat de Barcelona, després dels seus inicis al Diari de Barcelona i al Diari de Terrassa, el 1983 es converteix en part de l’equip fundacional de Catalunya Ràdio, on hi treballa com a redactor i editor d’informatius primer, i més tard n’assumeix la corresponsalia a Madrid. Des d’allà, fa el salt a TV3 i s’especialitza, progressivament, en informació política; fins arribar a ser-ne cap de secció. El 2007 es converteix en l’editor del Telenotícies Cap de Setmana, una tasca que desenvolupa durant set anys. El 2014 és nomenat corresponsal de la CCMA a Paris, un càrrec del que és rellevat el 2018 per tornar a Barcelona. Després de la mort sobtada del seu pare el 1989, Joan Carles Peris comença a col·laborar amb el Quadre de Veus de Radioteatre amb l’adaptació radiofònica de diferents obres que es posen en antena. Això l’engresca a escriure el seu propi guió, ‘La raó d’estat’, on, com gran coneixedor del mitjà, evidencia l’explotació dels recursos radiofònics com a instrument per enriquir l’acció. Així, els sons, la música, les veus,... són les eines utilitzades per crear una història en la que els escenaris simultanis, els flaixbacks i d’altres recursos narratius porten l’oient a viure una història que manté l’expectació fins al final. ‘La raó d’estat’, tal com el mateix Peris diu, és una visió irònica i caricaturitzada de la situació que massa sovint es viu al món periodístic, on la competència entre els mitjans de comunicació, la guerra per les exclusives i la megalomania d’alguns periodistes confonen la professió amb la difusió d’un nou escàndol cada dia que, de vegades, es plantegen com a transcendentals i no ho són gens. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1997, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus d’Òscar Muñoz en Oriol, Ismael Majó en Miquel, Joan Salvador en Robert, Ramon Bravo en Selleras, Rosa Aguado en Lali, Albert Puig és el Guàrdia, i Joaquim Vidal en Serrano. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Violetas blancas' de Rafael Peris Emissió del 29 de Febrer de 2020. Rafael Peris i Mataix neix el 1932. A finals dels anys quaranta, s’inicia a la ràdio després de guanyar un concurs per formar part de Ràdio Terrassa. De seguida destaquen les seves qualitats professionals, la seva bona locució i la gran capacitat d'improvisació que posseeix; i es converteix en tot un especialista en els programes de cara al públic i d'exteriors com ara ''El personaje ante el micrófono'' o ''El ciudadano opina'', entre d’altres. Una altra tasca habitual és la d'operador de so en les representacions de radioteatre setmanals que aleshores es radiaven en rigorós directe. Totes aquestes habilitats, afegides a les seves inquietuds com a guionista, el porten a escriure un guió dramàtic expressament pensat per a ser representat en el radioteatre. Així, el 8 d'abril de 1954, s'estrena ''La sombra de Caín''. Peris, però, malgrat les bones habilitats demostrades en el mitjà, abandona la ràdio a finals de 1954 per dedicar-se plenament als seus estudis. Pel camí, queden a mig escriure alguns guions i d’altres d’acabats, que es desen en un calaix. I no és fins al 1983, quan es produeix la recuperació i reactivació del Quadre Escènic que havia cessat la seva activitat a finals dels seixanta, que Rafael Peris torna a la ràdio. I ho fa com a guionista i adaptador de les obres que es posen en antena, a banda també de posar la veu en algunes interpretacions. D'aquesta època podem esmentar, entre d'altres, les adaptacions de "Yerma", "Anillos para una dama", "Don Juan Tenorio", "L'hostal de la Glòria" o "La filla del carmesí". Però la seva sobtada mort, el febrer de 1989, acaba amb la seva gran creativitat artística. ‘Violetas blancas’ és un d’aquest guions oblidats al fons d’un calaix durant gairebé trenta anys. Amb la reactivació del Quadre de Veus, Peris en fa una revisió i una adaptació als temps moderns, en canvia també la localització del lloc on transcorren els fets i el porta a l’antena el 1988. A aquesta versió renovada de ‘Violetas blancas’, l’acció transcorre a cavall entre Barcelona i Matadepera. Dos amics, un jove doctor i un inventor que necessiten finançament per als seus projectes, repassen la secció d’anuncis de ‘La Vanguardia’ i es topen amb un anunci en clau de jeroglífic i l’intenten desxifrar. El resultat els porta a prendre una decisió agosarada que els canviarà la seva vida. Tal com el mateix autor diu ‘Violetas blancas’ és una història per somriure, sense cap altra pretensió que la de distreure l’oient i fer passar una bona estona. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1988, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Antoni López en Jaime, Ismael Majó en Ricardo, Ramon Bravo és Violetas blancas, Manuel Arisó en Ramírez Conde, Rosa Aguado és la seva filla Marta, i Lluís Barón en una voz. La narració és del mateix Rafael Peris, el Muntatge Musical és de Nina Mataix i la realització tècnica de Josep Lluís Lanau.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'El teu nom escrit a la sorra' d-Albert Rios i Llu'is Toscas Emissió del 22 de Febrer de 2020. En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, tanquem avui el repàs dels guions radiofònics del ‘Concurs de Guions per a Radioteatre – Memorial Guillermo Salceda’ organitzat per la Fundació Rafael Peris a principis de la dècada de 1990; assistint a la representació de ‘El teu nom escrit a la sorra’ ,d’Albert Rios i Lluís Toscas. ‘El teu nom escrit a la sorra’ és un guió cuidat al detall. Explicat en primera persona, on el mateix personatge serveix de narrador de la història, cada paràgraf, cada intervenció dels personatges, les indicacions tècniques, els efectes sonors, els fragments musicals, tot ha estat expressament definit en el guió original; fet pel qual l’adaptació radiofònica és un fels punts forts que li mereixen el reconeixement. Els autors han volgut també que la història que es relata en la escassament mitja hora de durada del guió sigui un d’aquells relats corprenedors i que no us deixarà indiferents; fins el punt d’arribar potser a identificar-se amb el personatge i entendre els seus neguits i les seves reaccions. En Lucas, el protagonista, és un home a qui la vida l‘ha colpit amb la pèrdua prematura de la seva parella sentimental. Després de passar un llarg període fora de la ciutat per intentar sobreposar-se a aquest tràngol, ara acaba de tornar per intentar refer la seva vida. Tot el que hi ha al seu voltant, li recorda a la Marta, la seva esposa morta. Però, ara que ella ja no hi és, ha de ventar el cop i sortir-se’n. Malgrat haver estimat la Marta i haver viscut amb ella durant molt de temps, en un racó del seu cor, en Lucas encara conserva un sentiment profund envers la Mercè, aquella noia que omplia el seu cor abans de conèixer la Marta; i pensa que potser ara és un bon moment per recuperar-la i tornar a creure en l’amor entre tots dos. És per això, que decideix visitar en Damià, el seu millor amic, al que no veu de fa molt temps, i que és qui el pot ajudar a retrobar la Mercè. Però el temps que ha transcorregut ha canviat moltes coses, i en Damià i la Mercè tenen altres interessos; i les esperances d’en Lucas semblen esvair-se. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1994, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Joan Salvador en Lucas, Crisol Tuà en Damià i Rosa Aguado en Mercè. El Muntatge Musical és de Nina Mataix i realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Secret de família' de Maria Eugènia Palahí Emissió del 15 de Febrer de 2020. En el marc de la temporada estable de Teatre Radiofònic a la nostra emissora, avui recuperem una altra de les premiades en el ‘Concurs de Guions per a Radioteatre – Memorial Guillermo Salceda’ de la Fundació Rafael Peris; de l’edició de 1994, "Secret de família'', de la periodista Maria Eugènia Palahí Pibernat. ‘’Secret de família’’ parteix d’una situació inicial centrada en la jove parella que formen el Miquel i la Linda. La relació entre ells és aparentment normal; són joves, viuen junts, s’estimen... Però, de seguida, descobrim que la Linda té un amant amb qui es veu d’amagat. I no és un amant qualsevol, sinó el seu sogre, el pare d’en Miquel, en Ferran. A partir d’aquí, l’acció es tradueix en un joc d’infidelitats insospitades, de confessions i de secrets que amaguen tot l’entrellat. A mesura que la història avança, tot sembla a punt d’esclatar i saltar la llebre. Però, els interessos creuats aconsellen, de vegades, amagar el cap sota l’ala, fer-se l’orni, i mantenir-ho tot com un secret de família. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1994, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Aguado en Linda, Rosa Izquierdo en Mercè, Elena Olmedo és la Companya, Albert Puig en Miquel, Lluís Barón en Ferran i Ramon Bravo en Joan. La narració és de Crisol Tuà, el Muntatge Musical de Nina Mataix i realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'La veu d'una llosa' d'Aleix Puiggalí Emissió del 8 de Febrer de 2020. Nascut a Barcelona el 1966, Aleix Puiggalí i Morató comença a escriure teatre, com a afició, a finals de la dècada de 1980. Ja el 1991, ''L'estació de la disbauxa'', obté el Premi de l'Associació d'Actors i Directors; i el 1993, ''Fosc de lluna'', el Premi Enriqueta Arimany de teatre breu a la Nit de Santa Llúcia del 1993. A mitjans dels noranta, prova d'iniciar camí en la política, però, desencantat, acabà per abandonar-la poc després. També prova sort com a actor de doblatge donant veu a diferents personatges secundaris en sèries juvenils com ara ''Gent del barri'' o ''Veïns''; i de dibuixos animats com ''Musculator''; i arriba a actuar en diferents pel·lícules rodades a Catalunya, d'entre les que destaca, sobretot, ''Los sin nombre'' dirigida per Jaume Balagueró el 1999. Entretant, encara té temps per escriure ''Draps bruts'', un guió dramàtic publicat per Edicions La Magrana el 1999. Home de fortes creences religioses, adquirides durant els anys de la seva adolescència a les Escoles Salesianes de Sarrià; Puiggalí decideix ingressar a l'Orde Benedictina del Monestir de Montserrat per refermar el seu compromís espiritual i pastoral. Set anys després, a l'Octubre de 2011, els límits del monestir, els horaris, i l'impediment per complir els objectius pastorals que s'havia proposat, el porten a penjar els hàbits. Torna aleshores a Barcelona i aprofita per posar en ordre els seus arxius personals i per acabar un guió dramàtic que havia començat a escriure tres anys abans quan encara era a Montserrat, ''Al fons del calaix'', que s’estrena la primavera del 2013 a l'Espai Brossa de Barcelona. Un cop abandonada la vida monacal que l'havia tingut ocupat durant els darrers anys, i cercant un nou destí per a la seva vocació, decideix acceptar la proposta d'assumir la tasca de responsable del Servei d'Atenció Espiritual i Religiosa de l'Hospital de Sant Joan de Déu de Palma de Mallorca, per assistir els malalts terminals i les seves famílies. ''La veu d'una llosa'' és un guió pensat expressament per a la ràdio a partir d'una obra del mateix autor, escrita originalment per al teatre i batejada com ''Abans de les vespres''. La història transcorre en un monestir benedictí, on dos joves activistes que fugien de la repressió franquista hi havien estat acollits. Anys després, un d'ells, és ara l'Abat de la comunitat, i s'enfronta a una difícil decisió. Malgrat el pes del seu passat i la tradició, es veu en el deure d'acollir el Pare Jofre, un vell sacerdot jubilat acabat de tornar de Guatemala, on ha aplicat noves pràctiques d'una església més popular i s'ha convertit en un element incòmode pel Vaticà. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l'any 1994, amb les veus de Ramon Bravo en el Pare Abat, Joaquim Vidal en el Pare Just, Lluís Barón en l'Ermità i Anselm Marcet en el Pare Jofre. La narració és de Joan Rodón, el Muntatge Musical de Nina Mataix i realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'El miol del gat' de Frederic Quer Emissió de l'1 de Febrer de 2020. En les setmanes anteriors hem assistit a la representació de diferents guions del primer ‘Concurs de Guions de Radioteatre - Memorial Guillermo Salceda’ convocat per la Fundació Rafael Peris el 1991. Avui, continuem repassant d’altres aportacions a aquest concurs, i ho fem amb el guió guanyador de la segona edició, convocada l’any 1992, que du per títol ‘El miol del gat’, i del que n’és autor Frederic Quer. A ‘El miol del gat’ s’exposa la situació d’una família on un dels seus membres pateix una malformació i una deficiència causades per una alteració cromosòmica detectada en néixer. És una situació que, més de prop o més de lluny, a tots ens en ve al cap alguna de similar. ‘El miol del gat’ és una història colpidora que gira al voltant de les deficiències físiques i psíquiques que pateix en Daniel; i narra els neguits, les dificultats, les preocupacions i les servituds que això comporta per a la seva família. L’autor pretén provocar un retruc a la consciència de l’espectador, un toc d’atenció per fer-nos reflexionar. I ho fa mitjançant un discurs carregat de matisos, sense ni tan sols estalviar-se’n cap; ni tan sols el més polèmic, com és el fet de desitjar la mort de la persona a qui la malaltia ha condemnat a una existència infrahumana. Ben segur que, després d’escoltar ‘El miol del gat’, tampoc a vosaltres us deixarà indiferents. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1993, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Maria Glòria Farrés en la Mare, Joan Salvador en Lluís, Lluís Barón en el Pare, Jordi Massagué en el Metge, Joan Rodón en Daniel. El Muntatge Musical és de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'I la vida continuarà a Ènia' de Clàudia Mairal Emissió del 25 de Gener de 2020. Sota el títol de ‘’I la vida continuarà a Ènia’’, Clàudia Mairal (pseudònim sota el que s’hi amaguen Empar Huertas i Patricia Lázaro, dues joves universitàries de Ciències de la UAB), obté un accèssit en la primera edició del concurs, l’any 1991, gràcies al mèrit que, tal i com diu Joan Carles Peris en el comentari previ original de l’obra, suposa el fet de dur una història de ciència ficció a la ràdio amb les limitacions que això suposa. «La ciència ficció i les aventures a l’espai, han estat des de sempre un estímul incomparable per la creació artística. En literatura, Juli Verne en va ser el precursor. En cinema, Stanley Kubrick va inaugurar una nova era amb ‘’2001, una odissea a l’espai’’. No hi ha dubte que l’un i l’altre han creat un gènera que ha tingut després milers de continuadors. En ràdio, en canvi, la ciència ficció no ha arribat a ser un gènere gaire explotat, potser perquè part de la seva força resideix en la imatge, que permet mostrar mons i personatges insòlits que només existeixen, de fet, en la imaginació més o menys fèrtil del creador. Però potser, també, si la ciència ficció és un recurs poc explotat pels guionistes radiofònics, és a causa d’un cert complex inevitable que ve del fet de tenir com a referència la versió memorable que de ‘’La guerra dels mons’’ en va fer Orson Welles, sense els mitjans tècnics de que avui disposa la ràdio i sense els coneixements científics sobre l’espai exterior. Per això cal certa dosi de valentia per portar una història de ciència ficció a la ràdio.» L’obra posa en escena la situació d’un grup d’astronautes que, després d’una llarga missió a l’espai, veuen compromès el seu retorn a la Terra a causa de les dificultats econòmiques que travessa el seu país. La situació crítica que pateixen els cosmonautes destinats a Ènia, els aboca cap a reaccions del tot humanes, des d’on emergeixen les seves debilitats i els seus dubtes interns. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1992, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Izquierdo en Clàudia, Ramon Bravo en Maür, Ismael Majó en Titus, Anselm Marcet és Pau, Lluís Barón en Guillem, Joaquim Vidal en el President, Rosa Aguado és Maür nen i la locutora de TV, Maria Glòria Farrés és la Mare i la locutora de ràdio, i Joan Rodón és el Pare. El Muntatge Musical és de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Sólo dos vidas' de Joan Rubís Guarn'e Emissió del 18 deGener de 2020. En l’audició de la setmana passada vam recuperar l’obra guardonada del primer premi del primer ‘’Concurs de Guions per a Radioteatre – Memorial Guillermo Salceda’’ que la Fundació Rafael Peris atorgà el 1991 a Lluís Vilarrasa per l’obra ‘’El trio de la benzina’’. Avui, i durant les properes setmanes, continuarem recuperant alguns dels guions guardonats en les diferents edicions d’aquests premis, i que han estat enregistrats pel Quadre de Veus de Radioteatre. Així, avui, recuperem l’obra finalista d’aquesta primera edició dels premis, ‘’Sólo dos vidas’’ de Joan Rubís i Guarné. Rubís, nascut el 1934, és un autor vocacional establert a Pineda de Mar. Implicat totalment en l’activitat del Centre Cultural i Recreatiu de Pineda, esdevé un habitual de les representacions teatrals que es posen en escena, ja sigui com a actor o com a director; i forma part de la Junta de l’entitat i col·labora assíduament en les publicacions d’’El Casal’, el butlletí del Centre. Tanmateix, a finals dels anys vuitanta, escriu la comèdia ‘Hem de casar la nena’, que és estrenada al mateix Centre Cultural la temporada 1991-92. D’entre els muntatges més destacats on participa com a actor, podem esmentar ‘La filla del Carmesí’ , ‘El retaule del flautista’ , ‘Terra Baixa’ , ‘La gata damunt la teulada’ , ‘El dret d’escollir’ , ‘L’apagada’ , ‘L’Amor ha vingut al Món’ i ‘Els Pastorets’’. A més del teatre, és també un gran aficionat al cinema. Però la seva altra gran “passió” és la ràdio. Durant molts anys, a més d’altres espais, és l’encarregat de la presentació i la direcció del magazine diari ‘Dos a les tres’, que més tard es converteix en ‘Tots a les tres’, a Ràdio Pineda, primer, i a Ràdio Santa Susanna, després. Rubís mor l’agost del 2017 a l’edat de 83 anys. ‘Sólo dos vidas’ posa en escena la conversa entre Magda i Andrés, un matrimoni madur que acaba de tornar a casa després d’haver assistit al casament del seu únic fill. En aquest diàleg s’hi deixen entreveure una certa aspror i una discussió carregada d’ironia i retrets que fan referència a la història d’infelicitat i incomprensió del matrimoni. La sensació que produeixen és que és la primera conversa entre tots dos després de 25 anys de matrimoni, 25 anys que són un buit entre tots dos; i una convivència justificada només per la presència d’un fill. Ara, quan aquest ha deixat la casa, s’enfronten a la disjuntiva d’acomodar-se al forat negre de la seva distància sota el mateix sostre, i començar una vida nova, una segona oportunitat per tots dos. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1992, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Ramon Bravo en Andrés; Júlia González en Magda, esposa d’Àndrés; Ismael Majó és el fill del matrimoni, Margarida Fabregat en la mare de Magda; Joan Rodón és el pare de Magda; i Rosa Aguado és la nuera i Magda nen. La narració és de Lluís Barón, el Muntatge Musical és de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'El trio de la benzina' de Lluís Vilarrasa Emissió del 11 deGener de 2020. El Quadre de Veus de Radioteatre sempre ha estat i està disposat a col·laborar amb aquelles entitats, organismes i associacions que d’una o altra manera treballen a favor de la difusió de la cultura. Així, per exemple, a més d’altres col·laboracions més esporàdiques, són ja habituals la participació en diversos esdeveniments amb caràcter periòdic, com ara la Festa de la Poesia que anualment organitza l’Associació de Poetes Terrassencs; les lectures dramatitzades de L’Ateneu Terrassenc; o la Nit del Misteri que la delegació terrassenca d’Òmnium Cultural organitza any rere any i que serveix com a acte de lliurament del Premi Ferran Canyameres de novel·la. Durant els primers anys de la dècada de 1990, una d’aquestes col·laboracions tingué lloc amb la Fundació Rafael Peris, una entitat creada arran de la mort del que fou guionista i adaptador del nostre elenc artístic, a qui la seva família volgué retre-li homenatge amb la creació d’una entitat sense ànim de lucre involucrada en la promoció de la radiodifusió cultural. La Fundació Rafael Peris, presidida per Maria Glòria Farrés, dugué a terme una activitat de promoció de la radiodifusió cultural mitjançant diferents iniciatives i ajudes a diverses personalitats i organitzacions del món radiofònic fins la seva desaparició, entrada ja la dècada del 2000, a causa de la manca de suport institucional. Entre 1991 i 1994, la Fundació convocà quatre edicions consecutives d’un Concurs de Guions per a Radioteatre, que tal i com s’especificava a les bases del mateix concurs havien de ser originals i de curta durada; i es garantia als guanyadors l’enregistrament del guió per part del Quadre de Veus de Radioteatre i la seva difusió a través de les ones de Ràdio Terrassa i Ràdio Molins de Rei, ambdues col·laboradores en el projecte. El concurs es batejà amb el nom de ‘’Memorial Guillermo Salceda’’, en honor al company i actor radiofònic del nostre Quadre de Veus que morí pocs mesos abans de la convocatòria del concurs. La primera edició tingué com a guanyadora l’obra ‘’El trio de la benzina’’, de l’aleshores jove escriptor vigatà Lluís Vilarrasa i Tanyà. Vilarrasa, nascut el 1964, llicenciat el filologia catalana, compta actualment amb l’autoria de diverses novel·les, com ara ‘L’home de Dover’’, de l’any 2000; ‘El meu amic Sebastian’, del 2006; ‘Els fugitius d’Àticus 89’, una novel·la juvenil de ciència ficció del 2006; ‘Pares i fills’, del 2009; ‘Tren blanc. El cas Resenbrinck’, Premi Ferran Canyameres del 2012; o ‘Els fruits vermells’, del 2016. A banda, Vilarrasa ha treballat també com a guionista de televisió en diferents programes i telefilms. ‘El trio de la benzina’ és una conversa entre tres viatgers d’un tren que comparteixen el mateix departament. Arran de l’aturada sobtada del comboi a causa de les condicions meteorològiques, es crea entre ells un diàleg on es deixen entreveure les seves tres diferents personalitats i caràcters. És una conversa nua, per moments punyent i agressiva i per moments intimista, amb una gran càrrega irònica i plena de referències cinematogràfiques i fantàstiques. La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre de l’any 1992, sota la direcció de Joan Garrigó, i amb les veus de Rosa Aguado en Anna, Ramon Bravo en Jonàs i Ismael Majó en Josep. El Muntatge Musical és de Nina Mataix, i la realització tècnica de Joan Borràs.

Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Nadal' de Josep Maria Ribes Monfar Emissió del 4 deGener de 2020. Josep Maria Ribes Monfar neix a Alforja, al Baix Camp, el 1885. Dedicat professionalment al comerç de la fusta, comparteix negoci amb el seu germà, el polític Joan Ribes Monfar, membre del Partit Republicà Radical i diputat de la Mancomunitat de Catalunya. El 1920, ambdós germans participen a la Volta a Catalunya en automòbil, organitzada pel Reial Automòbil Club de Catalunya i predecessora de l’actual Ral·li de Catalunya. La vocació literària de l’autor s’inicia a començaments de la dècada dels anys 30. El 1938 escriu la seva primera gran obra, ‘L’heroi’ , un drama en un acte en el que estableix un paral·lelisme entre la defensa aferrissada dels irlandesos del Sinn Fein contra la dominació anglesa i la situació que aleshores travessa Catalunya, immersa en plena Guerra Civil Espanyola. Als anys 40, fa un tomb cap a la creació poètica, on destaca ‘180 tankas’ , un llibre d’epigrames de 1947. És també durant aquesta època que forma part de l’Agrupació Joan Maragall, una associació constituïda per difondre l’obra poètica d’aquest autor. Són conegudes també les tertúlies que celebra al seu domicili durant la postguerra, a les quals assisteixen artistes i escriptors de prestigi com ara Tomàs Garcés, Josep Maria López Picó, o Marià Manent entre d’altres; i on habitualment s’acostumen a llegir obres literàries compostes pels mateixos assistents i interpretades per alumnes de l’Institut del Teatre, entre els quals hi ha Maria Joana, la filla de Ribes Monfar. El 1952, s’estrena al Teatre Romea de Barcelona ‘Mònica a Deià’ , un drama en tres actes i cinc quadres, que és de llarg la seva obra més coneguda. Malgrat el ressò aconseguit, l’obra no es publica, però, fins cinc anys més tard, el 1957. El 1958, l’autor canvia totalment de registre, deixant totalment de banda el drama per publicar la comèdia en tres actes ‘La seva setena vida’ . El 1865, vorejant ja la vuitantena, Ribes Monfar publica ‘Càntics d’Alforja’ , un recull poètic dedicat al seu poble natal que evoca els paratges i els sentiments de nostàlgia acumulats al llarg de tota una vida. La seva darrera obra és ‘Cançons exaltades d’amor’ , un nou recull poètic publicat el 1968, quatre abans de seva mort, el 1972, a Barcelona. ‘Nadal’ és un poema dramàtic en un acte i dos quadres publicat el 1936 acompanyat de les il·lustracions del dibuixant Joan Vila i amb pròleg de Tomàs Roig i Llop. Ribes Monfar ens fa arribar el Misteri de Nadal a través dels passatges d’un pessebre que sembla tenir vida pròpia; amb els pastors i la gent del poble, la Cova, el Naixement, l’Infant, Josep i Maria, el bou i la mula, els àngels i els dimonis, els Tres Reis, ... La versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistrament del Quadre de Veus de Radioteatre, sota la direcció de Toni Garrich, amb les veus de Jaume Sellarès, Joan Roca, Aurelio Rodriguez, Jordi Sanz, Gemma Compte, Rosa Aguado, Lluís Ruiz, Jordi Bernad, Robert Rué, Laura Castillo i Toni Garrich. La narració és de Marta Plaza, i el Muntatge Musical i realització tècnica de Joan Borràs.

Radioteatre. Temporada estable de Teatre Radiofònic a la 95.2 Ràdio. 'Trampa mortal' (Segona part) de Ira Levin Emissió del 14 de Desembre de 2019. A la primera part, vam conèixer la història de Sidney Bruhl, un famós escriptor denovel·les policíaques que actualment passa per una època de crisi de creativitat ipopularitat. Sidney rep el mecanoscrit d’una obra escrita per Clifford Anderson, un delsalumnes que assistiren al seu darrer curset a la Universitat. Sidney parla amb Myra, laseva esposa, sobre l’excel·lent qualitat de l’obra i el seu èxit assegurat. Mig bromejantmig seriosament, Sidney intenta espantar Myra suggerint-li de matar Clifford i així poder-li robar el guió i publicar-lo ell mateix. És aleshores que decideix telefonar Clifford perconvidar-lo a casa seva i proposar-li de col·laborar junts per millorar l’obra, i aquest hiaccedeix. Hores després, Clifford arriba a casa dels Bruhl. Tots tres estableixen unaconversa al voltant de l’obra de Clifford i la conveniència de les millores que proposaSidney, que descobreix, a més, que no hi ha altres còpies del guió i que ningú més enconeix la seva existència. Això fa augmentar la voluntat de matar Clifford i apoderar-sede la seva creació. Finalment, i davant l’horror de Myra, Sidney, en un rampell, ofegaClifford fins a la mort, i amb l’ajut de la seva esposa el soterren al jardí de la casa. QuanSidney torna de desfer-se del cos de Clifford, la coneguda vident Helga Ten Dorp arriba acasa dels Bruhl per tal d’avisar-los que té visions horribles que provenen d’aquella casa.Helga passeja amunt i avall revelant les seves percepcions i, de fet, són parcialmentcorrectes. Quan marxa Helga, Sidney, alleujat perquè la vident no ha descobert ambprecisió l’assassinat, intenta tranquil·litzar Myra i admet el seu propi desig secret d’haverassassinat Clifford per robar-li el guió. Quan Sidney i Myra són a punt d’anar-se’n al llit,sobtadament, i mig cobert de fang, Clifford irromp des de l’exterior agafant Sidney perdarrera, i el tomba i l’apallissa amb una branca fins la mort. Myra, commocionada iaterrada, no pot suportar el que veu i com a conseqüència d’un atac de cor, mor. Cliffordconfirma la mort de Myra i dirigint-se a Sidney li comunica que el seu pla ha tingut èxit,l’escenificació de l’assassinat de Clifford i la posterior simulació de la mort de Sidney hanestat suficients per matar Myra. Ara els dos homes tenen plana llibertat per viureconjuntament. O almenys, això sembla.Us recordem que la versió radiofònica que avui posem en antena és un enregistramentdel Quadre de Veus de Radioteatre, amb les veus de Toni Garrich en Sidney Bruhl, LauraCastillo en Myra Bruhl, Jordi Bernad en Clifford Anderson, Rosa Aguado en Helga TenDorp, i Joan Salvador en Porter Milgrim. La narració és d’Emili Muñoz; col·laboren en elsefectes sonors Rosa Aguado i Joan Salvador, amb Muntatge Musical i realització tècnicade Joan Borràs.